dilluns, 31 de desembre del 2012

hoy aquí, mañana allá

va ser quan arribàrem a València que el recordí. Lázaro era un veí dels meus avis, de quan vivien al Raval de Massamagrell, i de tant en tant ajudava el meu avi en el camp (el meu avi sempre ha necessitat gent a qui manar). era un d'eixos hòmens vinguts d'una zona de més fred que no parlaven massa. quan li preguntaven què tal, sempre solia respondre el mateix: hoy aquí, mañana allá. en la família repetien aquesta frase per resumir la vida i pot ser el meu avi la deia també per fer burla de Lázaro que mai havia conseguit gran cosa: ni camps, ni caseta en la muntanya, ni respecte en la família. 
la meua àvia deia que era un tros de pa i que  feien el que volien d'ell la dona i la filla.

vaig pensar durant temps que s'havia mort penjat d'un pont perquè juraria que la meua àvia m'ho contà així, però després ella ho va negar i em va dir que no, que va ser cosa de la diabetis. 

(trobe que de Lázaro ja he parlat una altra vegada, formaria part d'això que diuen els filòsofs de poble)

diumenge, 30 de desembre del 2012

divendres, 28 de desembre del 2012

fa temps em venia a la ment, quan deia adéu a algú, que podria agafar-lo i posar-lo dins de la butxaca de la meua jaqueta prop del cor. el duria amb mi i vigilaria que no passara fred. la fragilitat dels altres ens recorda la nostra i el món pot abatre'ns en qualsevol moment.
deien adéu avui m'agradaria haver agafat alguns d'ells i haver-los posat en la butxaca. dur-los amb mi, fer-me'n càrrec.

take care.

a vegades, diu, si sent dolor m'agrada passar fred. per què el fred també és una classe de dolor. i sentint la fiblada l'altre dolor se'n va. sóc holandés, però sóc immune pel fred per això. he passat moltes nits a la intempèrie.

take care, darling.

diu, quan sóc feliç em preocupe i pense que en algun moment seré infeliç una altra vegada i que no ho podré suportar. sóc feliç i crec que no dec. aquesta infelicitat que mantinc com una mena d'addicció em salva de caure al fons de la pura pena. no podria sobreviure a la infelicitat després de la felicitat.

take care, little Jeremiah Johnson, beautiful blue girl.

dimarts, 25 de desembre del 2012

tot està ja lluny d'Holanda

1
tot està ja lluny d'Holanda

2
i després dels hams dels pensaments, et trobes tu sola asseguda mirant al full en blanc que du per títol coses per fer quan arribe. ets incapaç d'emplenar-lo.

3
quan ahir anàrem cap al port ja de nit i amb el vent que només he conegut a Holanda, pensava en això, en la realitat. el vent i caminar són suficients per deixar d'imaginar el que no és i el que no serà. 
pensava en tots els que no ens és prou la vida, que no l'acceptem, i comencem amb històries projectades sobre pantalles. ací les paraules serien només enganys i no servirien per fer-te més lliure.

els dies abans que arribara ma mare pensava que estaria bé perquè ella em duria la realitat, els peus a terra. però només sóc jo la que puc signar l'armistici amb les obsessions que amaguen penes, pors i angoixes per  no pensar en un horitzó tort com la meua escriptura.

(ai, hi ha persones que et tornen a la realitat, com eixe que em diu, de tant en tant, deixa't de romanços i vés a rebentar-ho tot)

4
necessite nous ingredients per a la història. hauré d'estimar el que tinc i no tindre por de perdre trens.

5
al tren que no vaig agafar, òbviament, em vaig enamorar d'un bell holandés. Bekir diu que era la més bella de les oportunitats.


dilluns, 25 de juny del 2012

el dia anterior

doncs jo abans d'anar-me'n a la costa de les ostres, volguera haver tingut un amor de primavera -eixe que serveix d'excusa per escriure poemetes que prompte s'oblidaran- volguera haver anat a Barcelona, volguera haver après cadascunes de les espècies de la macrofauna. 
però la por o alguna altra cosa pareguda, un tic nerviós a la ment, la falta de diners i algun altre desengany, ha fet que de cop i volta estiguera a finals de juny, soltera, amb només un article  llegit sobre el tema i sense cap poema que em servira d'excusa per no haver-me enamorat.
ni Barcelona ni la mar. ni pells d'estiu ni cinema a la fresca. 

que hi farem? la vida és això que contrasta amb les nostres expectatives i l'ajust posterior.

després ho escrivim. 

dissabte, 23 de juny del 2012

ni foc, ni fums, ni carn

doncs em diu que he canviat perquè ni la mar ni l'aigua formen part de la meua vida, ara. que em faig vella, que el fred m'espanta. i jo sé que això tornarà a canviar. que vindran més mars més fredes, i que em capbussaré com si no m'importaren els llavis indis i la gelor que sembla que et vaja a paral·litzar el cor.

avui em quedaré a l'asfalt. ni focs, ni fum, ni carn. 


dimecres, 20 de juny del 2012

m'assenyala el pit amb la mà esquerra i em diu que si sabera quin buit té a dintre entendria perquè està així, sense voler viure. i ja no sap dir molt més del que li passa perquè no entén què li passa. recorde aleshores aquell pardal que es pegava contra el sostre, els menuts ossos, i a tu dient-me que marxàrem, que l'espantàvem. i l'espantàvem, però sol, s'espantava amb el sostre opac i la falta d'aire. 

al pit no té cap buit, clar. al pit entre altres coses té el cor. ho haguera entès si li ho haguera dit? haguera continuat colpenjant-se el pit contra la paret d'això que no entén? 

vaig marxar amb una miqueta del seu desassossec. em vaig notar el cor, em vaig alegrar que algú, fa temps, posara en dubte el meu buit al pit. 

dimarts, 19 de juny del 2012

Excursionista, on vas?

La font és a casa
On marxes per eixa senda excursionista?


Hi ha una font al seu acabament


Però si tens aigua al poble
o la pots comprar del Pirineu embotellada


Sí, és cert, però el que busque
no ho trobe al seu final
ho respire mentrestant


senda


Verdcel




Promet xiular quan marxe. 

dilluns, 18 de juny del 2012

una creix i va oblidant per exemple que hi hagué dies que visqué a la vora de la mar i que l'angoixa es dissipava només nadant. una creix i parla del passat com si fóra un cos, una altre home que va oblidar - i no som diferents, una miqueta segons amb qui estem? i no érem diferents?. una va creixent i oblida que estava molt sola, als dinou, als vint, als vint-i-dos. que feria molt, que la ferien molt. que algú li deia que era Jane Eyre, però amb faldes curtes i l'aroma de l'horta de quan femen el camp. una va creixent i s'adona de quantes hores mirant-se el melic, com en aquest blog, últimament.
una es cansa,  una ha crescut una miqueta més i és capaç de donar més. una es sent també una miqueta domesticada, una miqueta molt menys lletraferida, una miqueta més comprensiva.

a una ja no li importa massa que tal o qual no la desitjaren, que la deceberen, a una li importa, en canvi, no haver estimat massa bé. 

en el fons, una s'adona que hi ha alguns molt semblants a ella, que aquest blog el podria escriure perfectament un altre, que semblem dibuixats amb els mateixos quatre traços. 

tot és química. 

dissabte, 16 de juny del 2012

corpresa, corpresa

perquè mires la por sota les juntes dels ossos, i no ets impassible, i et sorprén el propi batec que havies confòs amb algun soroll somort. com si s'haguera fet de nit i notares el so que dissimulaves. el so del batec és el so de la por, el batec t'assenyala la vida i la mort. i tot perquè anit vingueren tots, perquè no vingueren tots però jo em mosseguí la llengua i oblidí les absències. que tocava ahir trist menjar xinès? que hi havia globus? que algú s'havia oblidat que tens un cor? tocava riure, anit, i celebrar que algú tingué la feliç idea de sorprendre'm. 
i la por no s'esvaí,  però la vaig dir, i tots em respongueren. i vaig recordar els versos:

no us diré pus mentides, ara basta:
vosaltres sou els meus millors amics
perquè sé que sou millor que jo en tot. 

dijous, 14 de juny del 2012

aquesta separació


no sé si m'estic tornant agra i per això, avui, aquesta nit, he decidit tornar a Darwix. Darwix, dona'm lirisme que aquesta vesprada ja he tingut amistat i ara vull bellesa. dona'm una imatge, una dona que marxa (la imatge més bella d'una dona és la que s'allunya, dius?), parla'm del teu exili. 

Em vaig corcant en aquest temps, he d'estar atenta. La pèrdua dels camins trepitjats, el no saber si triar el més fàcil o el més vertader, el conflicte, l'engany. Tot m'està allunyant i em prenc píndoles per apropar qui sóc a l'espill. No és la tristesa, només una certa dissociació. En la barreja entre la veritat i la ficció, aquests dies estinc triant la ficció. 

si la por és aquesta crosta, aquesta separació. 

dimecres, 13 de juny del 2012

els que vivien al carrer ja existien abans de la crisi. açò ho podia haver escrit abans, i qui sap si ja ho he escrit en algun d'estos blogs que vaig abandonant o que abandone a poc a poc. este és un home que demana feina. es seu al costat de la Caixa, té nassos la cosa, en la plaça de l'Ajuntament i es mira les mans. Té la pell de la cara una mica cremada, o això em sembla. mai he parlat amb ell. en el cartó posa: obrer, pintor, 20 anys d'experiència [...] busque treball.
cada vegada que passe,i açò ara ho faig tots els dies, llig les seues paraules amb vergonya per passar per davant sense dir-li res. clar, no podem viure sentint-nos culpables pels mals aliens, pels mals del món que no intentem solucionar. hem de viure, clar. jo he de tornar prompte a casa perquè he de fer el dinar, llegir un poc, donar classes. i està bé. deixeu només que escriga ací que m'agradaria no tornar a veure aquest home a la plaça, que per fi algú li haja donat una faena i puga mirar-se les mans d'una altra manera (hòstia!) 

Em sembla que li diuen Pedro.


dimarts, 12 de juny del 2012

les classes d'anglès

avui parlava en anglès i pensava en què les paraules que vaig aprenent els matins a les classes queden molt bé a la llibreta però queden sense usar. on estan les expressions, les paraules més precises quan les necessites? 
l'hàbit fa el mestre, ja ho sé, i és qüestió de temps per tal que les noves paraules arriben a instal·lar-se al teu cervell. però em deia, aquest matí, en els trajecte en el bus, que hi ha massa coses que tardem en aprendre. que anem anant, amb els nostres esquemes i teories, les nostres quatre paraules asfixiades de tant d'usar-les, la nostra pobresa de contingut -com algú que mai es mira des d'un nou angle en l'espill i no arriba a veure  ni el seu millor perfil ni un enorme gra- que anem anant, sense trobar les paraules precises i sense usar això que algú o alguna experiència ens ensenyà.

que cal insistir, també, en això d'aprendre. que no podem perdre de vista això que ens acosta a la veritat. mentre faig camí ho apunte tot en una llibreta: la primera mesura contra el temps que tardaré en aprendre-ho. 

dilluns, 11 de juny del 2012

la inutilitat de les comparacions


funcionem per comparacions. hi ha gent que quan veu a algú amb cadira de rodes, de seguida es sent alleujat i es diu mentalment quina sort que tinc, de tindre cames (necessita, per tant, que hi haja gent sense cames, per contrastar). ara passa igual, en aquest temps incert, hi ha gent que compara presidents de govern, economies de països, sanitats públiques. ah, ara estem pitjor, per tant, hem de lluitar pel que teníem abans, es diuen. 


en tots dos casos, ens equivoquem.

diumenge, 10 de juny del 2012

primer cap de setmana abans de l'últim

Avui
veus, li dic, veus com la bufa que em coïa ahir per les noves sandàlies, veus com ara ja no em fa mal? com s'està endurint la pell, com podria caminar hui també per tota la ciutat sense a penes descans?
després de Madrid per primera vegada, després d'una metròpoli, vull dir, res a veure amb València, he pensat en com les noves situacions i realitats primerament ens costen l'alè perquè no sabem pendre'n la mesura. i he pensat que ens hi hem de fer a elles com la pell que s'ha d'endurir. 

Ahir
jo ahir aní a Madrid perquè a una amiga li tocaren dos bitllets per anar i tornar el mateix dia. jo que no he anat mai a Madrid i que pensava que em seria opressiva, sense mar, amb l'espanyol, amb el trànsit. i anàrem amb l'AVE, eixe AVE que no entenc perquè es féu, perquè es necessita arribar a Madrid amb el mateix temps que arribes a Benidorm, perquè cal passar per l'ancha Castilla a 300 kilòmetres per hora. i jo pensava que em seria opressiva, la ciutat, i en canvi, jo ahir vaig disfrutar de la Feria del Libro, amb les seues editorials que publiquen, per exemple, Lady Susan de Jane Austen i on et pots trobar Panero amb els braços alçats, agafant-se el canell esquerre amb una mà, recolzant tots dos canells en el front. o siga, fent el signe de la victòria del que ha viscut al marge (perquè és diferent la victòria del que està dins del sistema i del que està fora, ho sabíeu, no? i per això el signe que es fa amb els braços també es diferent). aní a Madrid, i l'amiga que mira molt més que jo twitter m'informà que sí, que ja Espanya era més PIG que mai, i jo vaig pensar en què pensaria Panero, marginal, bevent cervesa, fent el signe de la victòria. 

també, clar, pensí en les cooperatives integrals catalanes, en què i què pot fer l'esquerra, en què me'n vaig a Holanda, en què ma mare i amics es queden ací. 

dijous, 7 de juny del 2012

alguns dies tinc la llàgrima fàcil pot ser per tots aquells dies que no he pogut plorar, que els ulls m'han fet mal per la crosta d'aigua de mar del plor que no ix. i plore per gent que no conec, quan algú parla d'algun home molt bell, que convidava a sidra quan li demanaven un autògraf, home del nord que primer perdé a la dona i després al fill. 
home que no conec de res, del que a penes havia sentit, i que ara em fa pensar sobre la vida. 

perquè les persones belles es moren, com tots. i la vida a vegades és trista. i mon pare em va dir  una vegada que el calia fer era resistir. i jo insistisc en això de la felicitat. 

dimecres, 6 de juny del 2012

diuen que hi ha gent que no li prova la mar, que pateix a les articulacions, que li fereix la sal i la humitat. és gent que ve d'un lloc sense costa i mantenen el costum de respirar com si estigueren a un poble sec, posem com a exemple, cuenca. i no saben, no entenen del tot el que és la mar, el que s'ha de fer en la mar. 

jo no sé si podria viure en la muntanya, amb els perfils abruptes dels pirineus i el silenci de la neu. no entenc del tot l'horitzó que et deixen veure les muntanyes. no he crescut amb estacions difícils, camins pedregosos, balmes fredes. no sé el que s'ha de fer a la muntanya, per això, quan hi vaig respire com si  estiguera davant de la mar, i clar, a vegades, m'ofegue. 


dimarts, 5 de juny del 2012

- però què has de fer? acceptar qui s'és, actuar com una voldria?
- qui no s'és però es vol ser és un motor. un motor per al canvi.

tal vegada si jo no volguera canviar no haguera triat passar uns quants mesos fora del meu país. i el meu país més proper és aquest: la mare, els avis, els amics amats, l'horta i la llengua. 

pot ser me'n vaig perquè vull ser una persona que ha marxat. pot ser perquè vull sentir què és això de trobar a faltar la llar. perquè admire les persones que carregades amb poques maletes agafen avions i es construeixen de nou un lloc - i el nou lloc, no ens enganyem, no és més que una nova rutina.

no me'n vaig perquè estiga buida, com aleshores. no em fa falta res a les butxaques: tinc les meues mans. 


dilluns, 4 de juny del 2012

subtext

dir-li que estic a punt d'anar-me'n i esperar que el subtext de la frase s'entenga -o creure que hauria d'entendre's- que vull passar el màxim temps possible amb ell, que és una de les personetes que més m'estime. i ell em respon sense que sàpia jo si ha entés el subtext o no, perquè m'espeta però si encara falta bastant perquè te'n vages!

i ja m'ha passat amb alguna altra persona, això de respondre'm, però si encara falta vora un mes per al viatge! serà que qui se'n va té una altra perspectiva també del temps que queda. o que ells no entenen el subtext: no saben que vull aprofitar el màxim ací per a endur-me aquest temps allà?

ah, com si anara a marxar en un tren de fusta amb una maleta de cuir. com si no anara a tornar. 

diumenge, 3 de juny del 2012

desajustos

Glück parlava  dels despressius com aquells que tenien un desajust entre l'interior i l'exterior. els esquizofrènics no poden tancar la veu interior. la porta d'allò que som està sempre oberta i  tot els esdevé confús. hi ha per tant, un desajust també, però d'un altre caire. 
imagine que voldran, sobretot, descans. l'exterior per descansar d'u mateix. l'ajut que vinga de l'exterior. 


el desajust els impedeix concentrar-se per llegir, per això també, l'apunt de l'altre dia.

dissabte, 2 de juny del 2012

tots tenim vicis

per què aquesta mania d'agafar llibres quan saps que pot ser no tindràs temps per llegir-los? quan el camí és massa curt com per obrir el llibre o quan has quedat amb algú per parlar o veure una pel·lícula? per què sempre trobar espai per a uns quants llibres a la motxila? 

pot ser per la  bellesa, o siga, per la protecció. pot ser mentre mire per la finestra de l'autobús, a dues parades de baixar-me'n, tinga la necessitat urgent de llegir unes línies i ratllar algunes idees o alguns adjectius. o quan l'altre fa tard un dia de València xafogosa, i fuges de l'espera llegint, tancant la veu interior i deixant pas a la veu d'un altre. pot ser per tot això o només pot ser per notar que tinc un bot salvavides a l'esquena. 

llegir per ser més lliure, llegir per saber més de la vida, llegir per salvar-te. 
llegir per arribar a estar més còmoda, o siga ser més tu, a la vida. 

dur llibres perquè et recorden el llegir. 



dimecres, 30 de maig del 2012

dir-ho breument

hem de dir-ho breu perquè no tenim temps, hem de dir-ho breu i precís i ho oblidem. l'altre dia volia tornar-li a dir que l'estimava i el pensament creuà entre altres pensaments i només vaig prémer la mà com si. hem de dir-ho tot breu i generós. ho diré breument, diu Nacho Vegas, simplemente te quiero y eso duele. Ell sempre tan vital. Però abans ha necessitat una cançó d'uns quans minuts per poder-ho resumir, però la brevetat si es fa fómula no és més que un buit entre més buits. Pot ser necessite tots aquests apunts per poder dir-li algú breument que l'estime, sense peròs. O que vull viure, sense peròs. Totes aquestes paraules en línies, a vegades, inconnexes, errants, que volen arribar a una frase o dos - déu vulga que no siga un vers amb rima. 
Totes les cançons que parlen d'aus que tornen, de mans que són urpes i d'hòmens que saben que la soledat més pura no la guareix la cocaïna. Totes les cançons per guarir la soledat. 

ho diré breument: tinc por, a més. 

dimarts, 29 de maig del 2012

diumenge, recorden, dimarts, recorde

1
em dóna un bes com mai me l'ha donat, espontàniament a la galta, mentre em passa el braç pel coll amb afecte. que estrany, vora els trenta rebre aquesta mostra d'algú que no mai ha tingut paraules d'estima. que estrany, com si de sobte, trencara les lleis de la relació que establíem. una certa i còmoda distància, després de tot, després dels anys d'haver-s'hi acostumat. 

2
i xarra, xarra molt del passat... no serà aquesta la primera vegada que em parla així de son pare? 

3
la vellesa l'està entendrint, ensenyant. pot ser és perquè el viatge està a prop, i imagina que jo em casaré amb un holandès i ells hauran de viatjar en avió per veure els besnéts, que seran pèl-rojos i una miqueta ravatxols. 
i aleshores, recorde que ell marxà buscant feina en un tren de fusta, sol, sense papers, i jo vaig amb segur addicional, dues targetes que m'asseguren que no patiré fam, un repel·lent per a mosquits i internet a la residència. 

4
mon pare de ben xicotet també anà en un tren de fusta cap a l'estranger. l'acompanyaven, clar, la germana i la mare. el meu avi ja feia mesos que s'havia instal·lat i havia trobat treball com a obrer. en una de les estacions, la meua àvia no sé on aniria però els va perdre de vista i estigué buscant-los durant mitja hora. diu que es va espantar molt. diu que al tren feia fred i que el vent entrava i sortia com volia. m'agradaria haver-los vist amb les maletes de cuir aquell matí que encetaven una vida en un altre país. les mans menudes de mon pare sostenint la maleta que no mai he trobat, els ulls grans i foscos. 

dilluns, 28 de maig del 2012

een maand

aquest serà el temps més llarg que passaré fora de casa, ho he dit hui estranyament, com si no mai abans m'ho haguera preguntat. seran el vent, el fred, les ostres, les clotxines, les cases cúbiques, les bicicletes, els mariners que no coneixen el Mediterrani. seran els holandesos que no coneixen el valencià, les vesprades lentes, lentíssimes en una habitació amb vistes. seran l'anglès rudimentari, el poble petit i insípid, els laboratoris moderns i les botes prestades. 
aquest serà el temps més llarg que passaré fora de casa, ah, però tindré mar. 

divendres, 25 de maig del 2012

els anys que tenim a penes mostren el que hem pogut viure, si la vida ens ha sigut difícil, si tenim aspra la memòria. els anys a penes mostres quina maduresa tenim a la pell, quines batalles hem donat ja per perdudes, quina enyor se'ns cola sempre en la mirada, quin oblit hem pactat. em vaig fent gran, els trenta estan prop, i sé que no viuré massa bé aquesta xifra. el pas del temps significa viure però també morir.
i què significa morir sinó perdre tota la gent que estimes?

ell em mira com si no hagueren passat els anys -vuit anys ja- i sentencia que seré de les dones que no saben envellir, que em costarà veure'm arrugues, no tindre ja l'adjectiu jove a l'abast (fa vuit anys em va dir que em costaria créixer). el mire i no m'espanta el que em diu, em ric, sé que pot ser serà de veres però amb els anys, també es van diluint els conflictes. el temps fa que signem l'adhesió amb nosaltres mateixos i anem anant, anem anant... 

dijous, 24 de maig del 2012

desplegar cors, 2

som en certa manera electricitat i buit. hi ha molt de buit dins de nosaltres, el mateix buit que hi ha a l'espai. la negra fondària, l'absència de color entre la matèria. sabeu que per la repulsió electromagnètica sempre hi ha un petitíssim espai entre les pells? 
en estes coses pense perquè fa temps que no desitge cap pell i perquè estic pendent de com bombeja el cor dels que estime. per l'electricitat. 

dimecres, 23 de maig del 2012

desplegar cors, 1

m'escriu impressionada perquè ha vist el documental, i a mi em ve, com una olor, el sopar a la terrassa, les restes del menjar al plat, les converses que es barrejaven amb mirades que mostraven a parts iguals una certa distància i un cert desig. el record desplegat sobre el cor. cap emoció s'estén amb ell. només aquella nit i el fet que algú nomenà aquest científic tenaç i el seu treball amb els cors com si fóra un artesà. 
helicoïdalment torne a amagar sense recança la nit d'un estiu en què parlàrem de cors sense parlar de buits ni de desastres. 

dimarts, 22 de maig del 2012

i diuen que la primavera

en cuanto a la primavera, es lo que escriben los poetas ebrios
cuando atrapan al tiempo raudo
con el anzuelo de las palabras...
y regresan sanos y salvos a su sobriedad.

Como la flor del almendro o allende, M. Darwix

se'ns escapa, la primavera, la que ni està sent massa cruel ni massa cursi, amb els jerseis que anem amagant i les bufandes. i l'embriaguesa va i torna mentre llegim a destemps, amb poca llum, passejant-nos pels versos com qui cau de tant en tant en sons que l'alliberen. 
sana i estàlvia, encara. sans i estalvis, encara, els que em queden ací. ningú ha perdut el seny per l'ham de la carn. 

dilluns, 21 de maig del 2012

cremar-se

no queremos versos ardientes, queremos versos ardiendo
Batania

no recorde qui era, la jove, però va dir com si m'anara consumint sense entendre'm. o pot ser no era així, exactament així, només recorde que era massa jove com per dir això, que es consumia, el símil del foc, la vela. pot ser deia que ningú l'entenia, però era artista (poeta? fotògrafa?). hi havia la foto d'ella a la revista, tenia cremant la mirada i per això l'he guardat en la memòria. llig Batània i la seua actitud contra la domesticació i em ve al cap aquella doneta del suplement d'un periòdic.
en una de les caixes tindré l'article, jo sóc de les que guarde, no de les que cremen. jo sóc de les que vol sobreviure, no de les que cremen. 

no sé si recorde bé, però trobe que la jove talentosa es va suïcidar. 

de persones colgades en espills

ja sé, ja sé que em direu que exagere, i sé que literaturitze, malament i de la mala literatura, però m'he vist un moment a l'espill (envellisc, i a mesura que envellisc cada vegada em mire menys) i he recordat com era jo quan estava amb ell i a penes he sabut dir què hi havia de mi, aleshores. cabell llarg, plors descompassats, sense ulleres. no té a veure amb l'amor, voler-se com se's amb algú o amb algú altre, però pot ser és l'inici, el primer sí. 
i on quedà aquella dona tant dramàtica amb un home tant dramàtic? colgat en un espill compartit, sense literatura. 

diumenge, 20 de maig del 2012

del Montgó a l'Atlàntic

la maleta és roja perquè no em perda, perquè mentre sàpiga on estan els llibres i les fotografies, no temeré ninguna nova ciutat ni cap mar nova. la maleta és grandíssima, i tanmateix, sé que no cabrà la por ni l'espera. ara prepare la roba d'abric i pense en com preparar-me per al colp, per a les negatives. com si una poguera preparar-se a força de no il·lusionar-se massa. 
avui, mirant el Montgó i el clapejat suficientment blau com per emocionar-se, pensava en com serà el blau més fred d'una costa menys amable, sense cap record encara, tot blau per emplenar-lo de roig. 

dijous, 17 de maig del 2012

en tres passos


ara quan note com el batec sembla que es desboca, sé el que pot vindre després: l'excès de corrent elèctric i l'espera rítmica perquè tot torne a la normalitat. pensar el cos és pensar la mort. 


quan estava a punt de signar un adéu a  les mans d'un altre, pensava en la mort. quan ara van acostant-se els dies en què estaré a quilòmetres de distància, pense en la mort. pensar en la mort per no pensar en els acomiadaments. pensar en la mort pròpia per no pensar en l'enyor.


diuen que Avern, de Louis Glück, va també sobre la mort. Va fent-se vella, la poeta, i va escrivint més sobre la mort. Diu Andrés Catalán: no ens ofereix consol però sí il·luminació. Eixa és la poesia que et fa pensar en la mort sense consol, però, pot ser, amb menys por. És a dir, la vida amb menys por.


dimarts, 15 de maig del 2012

en quatre passos


Vora quaranta anys, i es queixa que ell, l'home que comença a estimar, no li respon un t'estime amb un t'estime, que no li respon un bonic amb un bonica, que no li acaricia una carícia, en definitiva, que no l'estima com ella vol. Quaranta, li pregunte? Sí. Ací ningú evoluciona, no creieu?


Vora quaranta anys i la dona diu que vol que l'admiren i la respecten, que l'amor vindrà si l'admiren -i ella admira- i la respecten - i ella respecta. Què ha de veure l'admiració en tot açò? De lluny no s'estima. Si em demaneu què espere pense en la totalitat.


Vora vint anys i ell em digué que jo podria dir la frase de no sé qui "no demane gran cosa, només estima infinita".

Vora quaranta anys, vora vint anys, vora trenta anys. Ací qui evoluciona, qui canvia?

dilluns, 14 de maig del 2012

diu Félix Rodrigo que si deus, pots, agafant la frase d'algun savi i posant-la en aquest temps en què ens estimem el benestar més que la llibertat.. el benestar, el cafè dels matins, el sofà, demanar un taxi per anar a la cita de la psicoanalista o per tornar a casa, la pel·lícula dels diumenges de la tarda. diu que hi ha ja gent que no pot, ni tan sols pot, tindré un amor platònic amb la llibertat. 
la llibertat, la veritat, la consciència. parla d'eixes coses tan poc actuals i tant modernes.
una miqueta angoixada, respire quan m'adone que almenys sé quan estime platònicament la llibertat: quan als matins, encara amb alguna lleganya, agafe la bicicleta i pedalege.

dissabte, 12 de maig del 2012

domesticacions

1

- I no creus que hi ha gent que està abocada a la no felicitat?
- Sí
- I?
- No crec que a tu et passe això.

2

Tu no necessites un nòvio, tu necessites un Superman.

3

pensava jo l'altre dia en la literatura domesticada, que veges tu  perquè he de pensar en estes coses, ara, quan hauria de preocupar-me el fet que no entenc les pel·lícules en anglès o que no tinc una maleta suficientment gran per al viatge. pensava en què m'he cansat d'explotar el lloc sentimental aquest, on he intentat unir els anversos i reversos, sempre en conflicte, pot ser perquè vull arribar al nucli dur d'alguna cosa (imagineu ara el pinyol d'un albercoc, mossegar tot el temps la carn per arribar només a un pinyol, no sé si m'explique).
no es pot construir res si dubtes sempre, òbviament, i és ací on torne a cometre el mateix error: "sempre", "tot".
no trobe la meua veu, que és igual que dir: ací m'estiren un braç cap al nord, allà l'altra cap al sud. 
pensava en totes estes coses, i quan les contava ahir, em digueren la raó d'aquest desfici, clarament, directament: sí que estàs desfaenà.

En fi, m'he cansat del dramatisme. D'aquesta manera d'escriure. D'aquest blog. D'aquesta manera de viure. De mi dramàtica. Demà més.

divendres, 11 de maig del 2012

ni la poesia ni les plantes. el que em reconcilia amb la vida són els amics. alguns amics.

dimecres, 9 de maig del 2012

repensar i reflectir-se

parlar de sentiments i no semblar una sentimental. reflexionar. reflectir-se al pensament. mirar-se a l'espill i fer una ganyota és el mateix que utilitzar -de tant en tant- la ironia al parlar. 
la distància que necessites. prendre distància de tu mateixa, la mateixa que t'apropa als altres. 

quan arribem, sempre hem de buscar el iaio entre els tarongers, arreglant els tubs de goteig o dalt de la bastida, pastant. aquesta volta el trobe mirant el porxo que acaba de construir, vora la piscina. que bonic, li dic, ell somriu com només somriu eixes vegades, quan contempla l'obra feta i algú li diu que ha treballat bé, que ha aconseguit alguna cosa. sóc obrer, em diu, sóc feliç així, cadascú ha de trobar el seu quefer. i com solen fer les persones que no han sabut mai expressar l'estima, em dóna uns descompassats colpets al muscle. 

dimarts, 8 de maig del 2012

una xicoteta ablació del cor

mentre tenia els cables damunt del pit, enganxats als elèctrodes, pensava en el poema de l'apunt anterior. elèctrodes, cables, amor. al cap i a la fi, tot es pot reduir a la química. les taquicàrdies no m'han vingut per la primavera, tant literària, sinó per un defecte, comú, de naixement. de tant en tant, el circuit canvia, i els potencials es disparen i es realimenten (retroacció positiva, es diu). com quan coneixes algú, i el pensament va alimentant el que la realitat encara no t'ha mostrat, i pot ser no ho faça mai. quan el pensament, la imaginació, va alimentant l'enamorament, i aleshores, els efectes elèctrics es disparen. 

diumenge, 6 de maig del 2012

els efectes de l'electricitat


when you fall in love, my sister said
it's like being stuck by lightning.
She was speaking hopefully,
to draw the attention of the lightning.
I reminded her that shee was repeating exactly
our mother's formula, which she and I
had discussed in childhood, because we both felt
that what we are looking at in the adults
were the effects not of lightning
but of the electric chair.


Part 4. del poema Prisma de Louise Glück, al llibre Averno.

dissabte, 5 de maig del 2012

feliç, çilef


                                                         a Cinderella, per fer que el blog estiga més acompanyat, o siga jo...


per a restablir l'equilibri, trobar el que uneix l'anvers i el revers dels mots que no sé dir, m'he pres píndoles de la felicitat, he estimat com una adolescent, he jugat i -m'hi he jugat- en la fràgil línia que separa algunes amistats del llit comú. vet aquí que vaig obrir el blog, enèssim blog aquest, després de dir adéu a un home que no vaig estimar - estimar en majúscules, ja sabeu-. un blog que fou una barca nova on els rems serien els mots. 
passen els mesos, i la tristesa com sempre ret més que l'alegria a l'hora d'escriure. m'ancore en els mots tristos, els de la pena, els de la mort, els de la pèrdua. m'hi ancore i oblide els rius glaçats dels Pirineus, el verd  terra de l'Horta, l'olor de la mare, les mans amigues que m'han cosit i recosit els pedaços de pell que no m'he estimat.

sovint faig dels apunts, uns apunts tristos, on estenc el dubte i el deute. a vegades, mujer de las angustias, visc sense viure'm. ah, però, sempre és temporal. 
lluitem per trobar un punt d'unió de l'anvers i el revers dels mots que ens són més veritat, els que ens escriuen.




divendres, 4 de maig del 2012

realismes

la primavera s'acostava i per això el verb es debilità i jo vaig deixar-me fluir amb ell. no recorde cap música, aquell dia. les paraules prengueren el lloc al pentagrama buit i el blau d'uns ulls va foradar el petit espai entre les meues costelles. no existia, l'home que vaig creure que eres però tampoc va existir la dona que cregueres que jo era. les paraules només serviren per fer eixir la serp de l'amagatall. vam seguir-la, vaig seguir-la. 
no vaig veure com era realment la nit que m'oferies, una enganxosa, morta pell de serp. 

expedicionar-me

no vindré ferida per l'enyor d'un país que només existeix en la distància, perquè ja he enyorat el que havia d'enyorar a la vida, i el tinc cosit, l'enyor, a les parpelles. tornaré sense creure que si ací no sóc feliç no és perquè no hi haja atlàntic, o neu, o tulipes. ja sé quanta felicitat puc suportar en cada lloc sense tu. 
per això marxaré amb ganes, al nord, vora una costa que no conec, històries que em contaran en els dies sense sol i que jo recordaré per contar-vos-les. 

dijous, 3 de maig del 2012


Eren els meus setze. Aleshores visitar els cementeris era fàcil, deixava vagar els ulls pels noms sense crebassa al cos. I vaig veure el meu nom en una altra fotografia. L'oval de la cara, la data de naixement, les flors mortes. 
Eren els meus vint, mon pare ja havia mort. Els meus ulls no eren lliures, pertanyien només a una llosa. Furtius, escapaven una o dues vegades. I vaig veure el meu nom en una altra fotografia. L'oval de la cara, un altre, la data de naixement, una altra, les flors de plàstic. La llosa del meu nom prop de la llosa que vam elegir per ell. 
Ara tinc vint-i-vuit. Quasi es poden tocar, els noms. Dic les síl·labes dels dos noms, quan hi vaig, la rima consonant de l'herència.

dimecres, 2 de maig del 2012


dones que estimen hòmens que no estimen les dones. dones perdudes en abraços buits. dones que es penjarien d'un ham només per notar que estan vives. dones que no s'estimen les cicatrius del seu cos. dones que no saben estimar. dones de pell i ment fràgil, a punt de trencar-se amb cada adéu. 

dilluns, 30 d’abril del 2012

del riu o del poema

els ulls em couen de son, note la pesadesa del somni, el revers del que és i no somnia. escric perquè així trobaré un camí que farà rius i costes planes. res faré ni diré res de nou: l'aigua és la mateixa i emociona quan la sentim a prop. 
no escriuré paraules que no pense. fugiré dels plors que no em pertoquen, que són d'una altra, qui espera a l'altra banda del riu o del poema.

diumenge, 29 d’abril del 2012

notícies d'una lectura

no cal esprémer les metàfores, escriure paraules que no penses, adornar el que dius

això, em diu, això justament, a mi que em falten sempre les paraules, que vull i no vull escriure, que ho faig senzill perquè no en sé més, i no hi ha cap grandesa a sota de les línies que li envie. i aleshores, des d'algú que no ets tu, et diuen que ets fosca, que no s'entén -que no t'entenen- i t'hi reconeixes. escriure sense saber què vols dir, només deixar-te dur en el joc -recorde quan perseguia les fulles dels plàtans del pati de l'escola, els seus cercles, i imaginava que hi havia mares i fills, i que es perdien, i que es separaven, i que no mai es retrobarien- 
seré fosca perquè ni jo sé quina llum entre les síl·labes, que com si fóra entre les dents d'un bes, vull en el poema.

adonar el que dius, sense que es note, això serà?
de la llum que no tinc, la que em cal, la buscaré al nord del nord els propers mesos. 

divendres, 27 d’abril del 2012

aturar-se

s'aturen, i estirant el braç cap al terra, incòmodes dalt de la bici, també estiren la meua mirada, que baixa cap a l'asfalt : quin tresor els ha fet desobeir el camí? només una burilla mig soterrada entre fullaca i papers bruts. ell em contà com veure a un home buscar burilles al carrer, el féu apropar-se i donar-li un paquet de tabac. 
poques vegades, amb la bicicleta, m'he aturat per algun tresor. promet buscar, entre la brutícia, mig soterrades per alguna altra cosa, les meues burilles. 

dijous, 26 d’abril del 2012

crec

pot ser si ho descric, el desfici que em furga a la pell, els dits febrils, la impaciència dins de la quietud, la clau obriria el pany, i jo me'n sortiria, ben ampla, amb el riure despitralat, i una forta felicitat com a batec. però l'insomni no escampa noves paraules, i els núvols trets d'algun cel plomós donen la una de la matinada. pot ser si no ho descric, si em tanque la llengua, si pose calç al paladar, si només observe com el cos se'm va podrint, sota un abril que creix sense nosaltres, pot ser torne al punt del principi: quan només em calgué dir crec.
em desperte i espere, espere esperant i es fan les deu, les onze o les dotze. quan l'espera ja és corrosiva, m'alce, desdejune a trompons, i espere. torne a l'habitació, tot està desordenat, veig senyals d'espera a les parets. pense que ja és tard, i que només puc esperar que acabe el dia. m'assec, espere. els dies em corroeixen. les fotografies menteixen. 

dimecres, 25 d’abril del 2012

petita, amb un riure gran

a la meua àvia, per tantes coses

i en el somni eres menuda, un ravatxol, i jo et cuidava. i la tenda estava plena, i no podia deixar de cuidar-te, però tampoc de vigilar la caixa, d'atendre les dones, de calcular pesos, de triar taronges, de matar conills. jo et cuidava, i tu tan menuda, esperaves ton pare. i jo també l'esperava, com ara, i venia i em confessava que no sabia si marxar un altre cop, i a mi, se'm tancava l'aire a les artèries, i pujava la febra del dolor, com ara, i li aconsellava que es quedara, aquest cop, que ací ho tenia tot. i havia de cuidar-te, i tu et movies entre les caixes i els sacs de creïlles, i les dones es queixaven, i el pare t'abraçava i t'alçava, i et donava voltes i et pegava besos, tants besos, i tu reies, xicoteta, amb un riure gran. 

dimarts, 24 d’abril del 2012

anàlisi de la felicitat, 1

en la seua enèssima carta, des de les altures dels Pirineus o la fondària d'una vall on no plou mai, sota zero, el vent que fa mal i la soledat que, de tant estimada també se li clava a les venes fins desoxigenar-les, ens deia, als amics i amants, que la felicitat, com el sucre al plasma, havia d'estar en la justa mesura. que esperava -nosaltres ací, a la ciutat, entre fosques mirades de gent perduda i amples mirades de gent que voldríem conéixer- que no patírem de diabetis, eixa malaltia que et fa morir de fam enmig de l'abundància.
vaig provar de fer-me una anàlisi amb l'excusa que tenia un familiar -llunyà- que patia de diabetis i que estava a punt de perdre la visió d'un ull. la metgessa, donat el meu historial ampli, amb un toc de victimisme per la meua part, donà el vist-i-plau, i jo, corrent, vaig triar dia i hora.
ah, com que el nivell de sucre era el correcte, al dia següent, vaig trucar el meu amic per explicar-li que ací, a l'horta, la metàfora no em servia. que jo em moria lentament enmig de l'abundor, amb els miligrams exactes de sucre, amb massa dramatisme -com sempre- per la meua banda. només volia dir-li que tornara. 

ella em va confondre amb una altra persona

quantes vegades vos han confòs, en el bes, amb un altre? quantes vegades heu confòs algú, en el bes, amb algú altre?




diumenge, 22 d’abril del 2012

lo cant de les espines, les flors que espero collir

lo cant de les espines, les flors que espero collir,

 Voleu que jo vos la cante?, Roger Mas

més ara que cante les espines sense veure les flors, més ara que la llum de les quatre a penes arriba a tocar-me,  i només veig la mar d'ones moribundes i assedegades de calma, i interprete els senyals erroniàment -no era aquell somriure un senyal? no hi havia en la carta un mot de benvinguda entre els mots finals? no és el viatge exterior sempre un viatge interior?- més ara que tot açò que passa i que no sé païr dins de mi, com si hagués de fer forats entre àxons i glia per tot el que ha de vindre i per tot el que comença, més ara tinc la voluntat de collir flors entre les espines, en els descampats, enmig de l'aigua bruta de València, en els saladars que inviten la mort de la primavera, entre ulls pregons que vessen en mentides.
què voleu que us cante? jo només vull veure que vosaltres canteu, i acompanyar-vos en la cançó del paradís mentre marxem cap al paradís. 

dissabte, 21 d’abril del 2012

fermentar el viatge

un a un, toc a toc, trucada a trucada, vaig anunciant el meu viatge. no sé què faré, amb tantes persones que enyoraré. però serà momentani, em promet no ser un blanc fàcil de mi mateixa per mi mateixa. aquesta nit, comença la primera de les múltiples celebracions, esteu convidats. 

divendres, 20 d’abril del 2012

la resposta

ara ho diria tot explícit, la nit de la febra, l'ibuprofèn i els salms a la química. no he sortit a celebrar res, pot ser perquè no vull morir-me d'una taquicàrdia, d'un excès d'alegria i una fiblada de por. ara ho faria tot explícit, vos ensenyaria el meu coll, les pestanyes, els genolls torts. em faria tatuatges del que he dit i m'han dit, m'agradaria escriure-ho tot ací, en el contrallum fals. voldria que només veure'm, hom sabera quin és la pell més feble del meu cos, i donar-la a mossegar: tin, no importa, només vivim per tindre cicatrius. ara voldria viure'm d'un glop, que el vent acabarà d'esfondre els ciments del dubte, que la mar dels estius tornara a visitar-me en somnis, mentre plore i tot es barreja, i em surt aigua de la boca per dir-ho tot més bell. 


dijous, 19 d’abril del 2012

ja és dia dos, alprazolam

i si el silenci és un no d'aquests que cauen a l'estómac buit? i si demà serà el crac de l'os de l'esperança que es trenca i he de tornar a apropiar-me d'un altre esquelet? i si esta nit és l'avantsala del sí? i si és la febra la que ha permés que els pensaments cecs caigueren dins de l'aigua barrejada amb paracetamol?
oh, no m'ho tingues en compte, aquestes penes vénen per una certa torpor, no mai per mesquinesa.

dimecres, 18 d’abril del 2012

adéus encertats

per a la primavera necessitava un altre desenllaç, i per això, durant els somnis he assajat diferents maneres de dir-te adéu i diferents maneres de no dir-te adéu. però ja és el segon dia, o el tercer, o l'últim d'aquest temps en què el present es fa paràsit meu, amb les seues evidents faltes, i obeïnt el vers no hi ha finals encertats, trie la manera d'acomiadar-me de la rídicula esperança de tindre'n un, de final adequat. 
per a la primavera, em desfaig de penes menudes, amb la voluntat d'un estiu que s'òmpliga de desenllaços i de mi dient adéu encertadament. 

dimarts, 17 d’abril del 2012

després de la glossa improvisada, trií el camí que no passava pel meu antic carrer. vaig girar el cap, això sí, per mirar cap al fons, cap a la plaça ampla, nova, lletja, plena pel dia de músics i gent de Disseny. la llum difusa del bar no arribà a il·luminar el meu antic balcó, però vaig endevinar que les plantes, malgrat tot, seguien vives i vaig notar el calfred del passat als artells dels ossos.  
el passat hivern, no volia marxar del carrer que havia anat teixint el meu present, com tampoc, aquest dissabte, després del garrotin, la guitarra, i els accents de les Illes i de les Terres de l'Ebre, volguí ni vull marxar de la ciutat.

però les sabates que duc necessiten xafar noves terres perquè ací m'estic quedant sense cap excusa per viure. però, a vegades, amics, no vull més que xafar els carrers de sempre, sense cap excusa. 

diumenge, 15 d’abril del 2012

bastarà per salvar-me un poc de vi i farcir-me, per dins les entranyes, d'acceptacions d'adéus que no vaig dir i que vaig dir, sense saber-ho del tot. bastarà el maig musicat de mar i les nits que m'emportaran pels pubs, buscant llum. bastarà els àngels perduts que troben el meu llit, bastarà la superficialitat d'un missatge en el mòbil, bastarà el nyesprer de davant la casa que vaig perdre (bastarà abaixar el dramatisme, que res és tant greu, que, en el fons, no he perdut tant)

bastarà per salvar-me, un nou fracàs, una nova pèrdua, i regirar-me, per dins el cos, la força de totes les paraules, mentre l'esperança és una cadira buida, que ni vull veure ni vull ocupar.


València


divendres, 13 d’abril del 2012

no és nit freda per ser abril

no és que fora insuficient la cervesa o el sucre, que no m'estimara els abraços, els dolços, forts, comunicatius abraços, no és que no estiguera rient-me, només fou una ombra, una minúscula ombra sense nom ni mots, que es creuà entre els meus pensaments i niuà rere l'ull, i l'humor vitri es va anar enfosquint. 
no és que no vos estiguera estimant, sobretot en eixes nits de vida que no brolla i que cansada, voldria desaparéixer de mi mateixa, sense haver signat encara cap armistici que dure més d'un any, no és que no vos estiguera estimant incondicionalment, amics meus, només que una ombra, després de les postres, travessâ el meu cervell i haguí d'acompanyar-la més al fons, allà on me deia, i assenyalava una matinada de soledat. una matinada càlida d'abril vora l'escriptura. 



let's make a toast for...

només per veure créixer el cascall de vora les carreteres que em tornen al lloc del principi. que sempre hi queda la voluntat, sota les presses, l'alprazolam, les infinites i menudes faltes. només per aquesta nit, que regalaré una planta a algú que estime, perquè no se'ns muira l'amistat estreta. només perquè el verd de l'abril no ens faça recordar la crueltat del signe del naixement, ni que la marca violàcia del vi als llavis no es torne aspre acomiadament no dit. 
només per la paraula, el brollar que ens fa créixer, el silenci que deixarem als morts. 
només per poder dir, mil cops més,  a tot he arribat tard, menys a tu.

dimecres, 11 d’abril del 2012

atlàntic

i em descobrisc novament com si haguera vist una foto de mi mateixa des d'un angle que mai abans havia provat d'enfocar. que estrany, retrobar-se amb els antics pensars cecs, amb els antics diaris amb la mateixa descurada lletra, amb l'abril de núvols que viatgen lluny, ponent endins.
amb el mateix motiu escrit en una carta tu volies un amor de primavera, jo volia un amor d'estiu.

aquest estiu em promet a mi mateixa estar al nord, amb els núvols, a la costa, sense el mediterrani.

                                                                             
                                                                             


dimarts, 10 d’abril del 2012

la tria

el discurs, com una flor que aixafes al pas, l'has interromput amb el teu silenci. ah, si poguera no haver-hi aparegut quan m'esperaves. però els núvols segueixen els corrents, i jo, submissament, retorne a l'ombra dels teus afalacs. 
és la taquicàrdia primaveral la que, aquest cop, m'ha ensenyat que millor ser Ulises que no pas Penèlope.

dimecres, 4 d’abril del 2012

2 d'abril

1
nit, i trobe a faltar el sofà davant d'una paret groga, el pilar de ferro rovellat, els quadres dedicats a una altra. i trobe a faltar la gent, al carrer, bevent, cridant, en contrast amb el soroll del desfici a la casa. l'enyor, que és blau, m'ha vingut ara. com si vinguera de la pluja, o de la mar que fa massa temps que no m'acompanya.

quan torne, ja no seré la mateixa. si em quede, tampoc.

2

Per què si es parla de l'amor és sempre del desamor?
Ah, ara ho sé, el desamor només és una excusa per escriure.

dilluns, 2 d’abril del 2012

des-hàbits

he tornat a teixir camí al carrer de l'hivern, l'he mirat de lluny, m'hi he estat sota el balcó, he girat el cap tres vegades quan marxava, no m'he tornat de sorra. 
he sabut que la casa ja no em pertany mesos després de deshabitar-la. 

el no i el sí

a punt de ser més feliç que mai (ah, però també hi pot haver un crac)

diumenge, 1 d’abril del 2012

valència sense amor

el mòbil es plena de missatges però cap que continga la paraula que esperes, perquè és el qui i no el què el que et vas trobant contra el pit, com un liquen apegat a la roca. la cervesa va amainant les esperes, i tot sembla que està en el lloc just en el just moment, fins i tot, la mort. 
dins, però, el verb de l'esperança absurda va fent caminet, i és, malauradament, equivocat. té un punt ridícul i encantadorament innocent aquesta manera d'apropar-se als cossos. i el caminet del pit és diferent als passos que dones: carrer hospital, carrer teixidors, carrer del pes de la farina. 
i fa forat l'espera, i l'òmplic de mots. i d'imatges de molses que creixen a les roques de l'Atlàntic. i imagine quant pesaria la farina de la meua pell en la teua mà.


dedicatòria

Mari Carmen. Carol. Enriqueta. Raquel. Octavi. Helio. Tomàs. Jorge. Mar. Marina. Ferran. Lola. Javi. Josep. Rosa. David. Josep. Estefania. Mari Carmen. Fernando. Cristina. David. Roser. Nuria. Laia. Marisa. Pau. Alexandra. Vanessa. Jordi. Víctor. Ah, els noms propis.

divendres, 30 de març del 2012

paroxística

voler escriure sense tindre res a dir. només aquesta voluntat, aquest desig físic de posar-se a escriure i que les paraules et situen novament al carrer dels canvis, aquest cop sola, mirant per la finestra les muntanyes de Besançon o de l'Atlàntic. pot ser aleshores, el nou paisatge duria paraules noves, més divertides, xicotetes bombolles de saliva que es desfarien fent que el poema eixira fàcil. mots que multiplicarien el que existeix contra el no-res. 

lluny d'aquest fregar contra el terra, d'aquest cap cot, d'aquestes por taquicàrdiques. 
a l'estranger, el meu català -o siga, jo mateixa- milloraria.

dimecres, 28 de març del 2012

electrocardiogrames

el cor està dins i està fora, a una pantalla. palpe, deixe de respirar, no s'atura: el batec es difon per perdre's en els cables que arriben a la màquina.
tot està disposat perquè el meu cor parle, perquè escriga mil·limètricament les xifres del pols (les de la por quedaran dins, a pocs centímetres del paper) 
és com si bombejara terra pedregosa, a penes pense, només aquests cops bruscos que diuen que és el meu cor i  no el reconec. 


per una fissura que em deixen les pedres que esclafen contra el pit, entreu tots vosaltres, els que estime sense cap secret.






dimarts, 27 de març del 2012

amistats estretes

em diu que ja està bé de tanta broma, que pegue a fugir ara que vull fugir, i ara que la fugida és per retrobar la vida que vull. que ja està bé d'hòmens que no saben estimar i de no brindar per aquesta primavera de cerveses i absències de mapes. 
que si cal una porta, que l'escriga en el full blanc.


dilluns, 26 de març del 2012

1, 2, 3, 4

1
fugiu dels hòmens que diuen que estimen el silenci.

2
el ridícul és patrimoni de tots.

3
haguí de trencar-me el cor, en el teu cas, per saber que no t'estimava.

4
es hora de recapitular las hostias que me ha dado el mundo...



diumenge, 25 de març del 2012

ho veieu? el blog sempre ha sigut massa personal

dijous
són aquestes miquetes que es van podrint des d'ahir les que sempre he temut. les miquetes dels somnis en altres esquelets per fugir de les deficiències del meu. me les vaig engolint, les miquetes, que m'omplen la boca d'una pasta amarga i mesquina. les esperes només estan per destruir-les, em dic. 

dissabte
a l'hospital, el dissabte, ferida de desig o d'ego, només hi veia amor. la mort, semblava mantindre's lluny, o a prop, però a penes els importava. 

divendres, 23 de març del 2012

jo també volia els meus jo mai mai...

estava esperant escriure els meus jo mai mai no, que se m'aparegueren, nets sobre la superfície de la memòria, com si foren puntets blancs enmig de tanta matèria gris. volia la inspiració vinguda de la línia tènue que per a certes coses separa la mentida i la veritat. volia triar, dels meus jo mai mai no, els de la veritat, com els del vídeo (vos heu fixat que la gent tria la veritat?) però al cap i a la fi, a vegades, el que no hem fet té tanta importància com el que hem fet.

jo mai mai no m'he llençat de cap a la piscina.
jo mai mai no he cregut en Déu.
jo mai mai no he comptat síl·labes.
jo mai mai no he entés els ulls blaus.
jo mai mai no he estudiat portugués perquè m'agradava un home.
jo mai mai no he pensat fer-me poeta.
jo mai mai no he soterrat ningú.
jo mai mai no m'he perdut en setembre, a la muntanya. 
jo mai mai no he pres pastilles de més.
jo mai mai no m'he quedat sense paraules.
jo mai mai no he convidat ningú a viure a ma casa, sense conéixer-lo.
jo mai mai no he fet l'amor amb una dona d'ulls mel.
jo mai mai  no he fet l'amor amb un home d'ulls mel.
jo mai mai no he volgut ser metgessa voluntària a l'Àfrica.
jo mai mai no m'he equivocat d'angle de visió.
jo mai mai no he pintat amb aquarel·les quadres de Friedrich.
jo mai mai no he anat a París, sense el fred. 
jo mai mai no m'he enamorat.


dimarts, 20 de març del 2012

el que queda després de la festa

les espurnes contra un cel negre i el tros de cel banyat des de la boca del metro. si la vida poguera ser només aquestes dues imatges, el contrast bell, una ciutat amable i sense paraules.

dilluns, 19 de març del 2012

quan no pesa

és estrany, quan em passa, però passa. desconec el punt on comença, la primera lletra de l'abecedari de la meua tranquil·litat, però hi està, hi apareix, i reconec les direccions que prenen els pensaments, les síl·labes que segueixen a aquest punt del principi. tot es descorda, aleshores, fins deixar-me amb la imatge de mi mateixa mirant l'única estrela que es pot veure des del tros de cel d'un balcó d'una casa desconeguda. 
la soledat, aleshores, no pesa. 

diumenge, 18 de març del 2012

tot es pot explicar en quatre carrers

i no em fa mal ja passar pel carrer quart, perquè la dolçor de tot per primer cop ho envolta, quanta llum encara recorde d'aquella habitació, multiplicant-se fins al terra, fins al meu desfici que res descorda. ja no em fa mal  aquest sol i aquest caminar sense ningú, aquesta ciutat podrida i massa cops enemiga, aquesta mà sense pells, aquest carrer que ja no és meu ni teu. 
i em fa bé passar pel carrer quart i pensar-te enamorat.


divendres, 16 de març del 2012

realismes

joan didion es sorprén d'esperar encara, un any després, el seu marit mort. conservava la roba als armaris, i les sabates, ben disposades, al costat del llit. una irracional esperança, menudíssima, havia fet cova a l'estómac. i són les sabates, polides, les que la fan adonar-se'n. un xicotet detall i la connexió, un xicotet detall, i de sobte, la realitat. 
sempre que parlen d'esperes, pense en la meua menuda, irracional esperança. els detalls que encara hi són, anys després en la casa, els detalls que hem anat tombant, pel treball del temps i a favor de la realitat. 
la millor manera d'estar al món, més que l'optimisme o el pessimisme, és el realisme. La proposta més radical. 




dimecres, 14 de març del 2012

vas acoblant-te al vestit que et deixa la vida, aquesta rutina que és una segona pell. i ballar? i somiar? no sembla que ara importe massa, quan tot està a punt de florir. i el mite de les epifanies i els reptes de badar cels propers? 
demostre la quietud amb aquest respirar lent, traçaries un cercle si seguires els meus moviments. 

dimarts, 13 de març del 2012

trucs

en cap cas, em diu, pots mostrar el tremolor als ulls dels corbs i les àligues, no deus mostrar els punts on el mos et faria més mal, la deficiència que arrossegues, el tros de pell més fràgil. no deus, perquè cauràs, perquè et faran caure, perquè hi haurà el pou del dubte, perquè et faran cridar, perquè cridaràs sense paraules, perquè no entendran els teus gestos que floreixen sense por. de l'esquerda més petita que mostre la veu, del llagrimal, et rosegarà aquest temps de tremolor.
ho entens, ara, per què mai he volgut jugar al truc amb tu?

diumenge, 11 de març del 2012

benviguda

el sol ja m'ha separat la pell, i a sota, la sang es conjuga per combatre la tristesa, aquesta lenta tristesa a la que em podria tornar addicta, o a la que m'he tornat addicta, la que m'és. el sol ja m'ha separat la pell dels ossos, i camine més lleugera, amb vent entre les venes, les venes grosses i elàstiques que arriben al cor del març. 
què he de fer, si solament hi veig les coordenades del meu cos? alce la vista i cau la primera milotxa. el març dels meus viatges i caigudes i vols ha començat. estimada enemiga la por, benvinguda. 

dissabte, 10 de març del 2012

exactament així

tot és com ha de ser, aprenc a dir. tot és com ha de ser, i el meu desfici és exactament com ha de ser. i exactament com ha de ser, el teu enamorament d'una altra. i exactament com ha de ser, la meua nostàlgia per l'última paraula, del riure més alegre, del que ja no compartirem. i com ha de ser, el meu enamorament, ineficaç i equívoc, d'un altre. el desig a la boca d'un altre.
i exactament com ha de ser, entre nosaltres, l'estricta, malparida amistat. o la generosa, intacta amistat. 

divendres, 9 de març del 2012

tot pot canviar després

m'agrada veure les mans així, a punt de tocar-se, dins del balanceig suau del caminar. ells, o elles, o ell i ella, no s'adonen de la proximitat, del ritme que assegura la distància, de l'atracció carregada de les pells. des de darrere, a pocs metres, vigile fins quin punt poden ignorar la petita distància entre els braços i entre les mans.

no s'adonen que estan a punt de tocar-se, i que tot pot canviar després. 

dijous, 8 de març del 2012

les emocions, sovint, es desconjunten. i ens fan un esquelet que ens estreny. per a tornar-te a veure, abans hauré de raspar, recol·locar i embenar. hauré de treballar-me l'esquelet. hauré d'escriure, vull dir.
no superar el començament. quedar-se a la intempèrie de la primera frase. el buit que és perquè hi ha el desig frustrat de la paraula. el buit que no existiria sense aquest desfici. no superar el començament i caure. el desig també cau, somort el desfici. no escriure cap principi: creure que així no hi haurà buit. no superar el començamenet, i de sobte, l'urgència d'altres versos, d'algú que escriu ara escriure escrivint.
ara escriure, ara escriure, creure, creure l'escriptura, és creure escrivint.

dimarts, 6 de març del 2012

per a superar l'escriure escrivint

una composición
empezar a escribir. continuar finalmente para escribir.
escribir finalmente para continuamente empezar.

Para superar el comienzo. Para superar la urgencia. Para
superar el escribir escribiendo.

Sin nunca superar el comienzo. Ahora escribir escribiendo.
No superar el comienzo.

el poema sencer, ací

alguna cosa semblant a des-amor

1
tallar i oblidar, tallar i oblidar, tallar i oblidar, tallar i oblidar, tallar i oblidar.

2
l'última paraula ha sigut un cuida't... quina serà la primera?

3
m'he perdut més vegades en les pròpies emocions que en ciutats alienes.

dijous, 1 de març del 2012

març, de nou i nou

qui sap si és pel vent, pel sol que ens revisita i cauen sobre nosaltres els records d'arena, qui sap si és perquè tot ha començat en març, o quasi tot el que ha sigut important, qui sap si és perquè març és bastant més que el mes de març de l'any passat, quan les estelles de la mort se'm clavaren a dintre.
vull que març, i el vent, em torne a nugar al cos, i a la vida.

diumenge, 26 de febrer del 2012

x, y

Em queden vint cèntims per arribar a l'euro, i he pensat en quants cèntims costarà cada paraula que escriga avui ací, a l'apunt ràpid i mal pensat. Sempre he escrit per posicionar-me al mapa, no per saber on sóc, sinó qui sóc. Escriure per no esbandir res, sinó per atraure i fer-ne conscient tot allò que m'espanta i tot allò que em fa feliç. Escriure per fer més cercles dintre de cercles, fins que els cercles esdevinguen les meues mans, que desfan uns fils invisibles, que no duen enlloc.
Tres cèntims cada paraula i una nova posició al mapa.

dilluns, 20 de febrer del 2012

propòsit tercer, la vida com ve

aprenem a dir cal agafar-se la vida com ve abans que aprenguem a pendre-la així, com ve. hui he perdut una altra cosa, i només m'ha tranquil·litzat el poema de les pèrdues de la Bishop o la saviesa amarga de la mare. que tot siga això, el que perds a la vida, el que tornes a perdre.
aprenc aquests dies a acceptar que escric poc, que la por em pega les juntes del cos, que el tremolor m'acompanya, i que pense massa en algú que potser no existeix. aprenc i dic, primer sobretot ens enamorem de la possibilitat.
per això, aquest febrer està sent l'enamorament de les possibilitats i la tornada de la consciència de la por.
al març, amb el foc, la primavera i les teles més fines, veurem la vida com ve, i assajare'm prendre-la bé, com ve.

dimarts, 14 de febrer del 2012

marché aux esclaves

Pour toi, mon amour

Je suis allé au marché aux oiseaux
Et j'ai acheté des oiseaux
Pour toi
mon amour
Je suis allé au marché aux fleurs
Et j'ai acheté des fleurs
Pour toi
mon amour
Je suis allé au marché à la ferraille
Et j'ai acheté des chaînes
De lourdes chaînes
Pour toi
mon amour
Et puis je suis allé au marché aux esclaves
Et je t'ai cherchée
Mais je ne t'ai pas trouvée
mon amour

Jacques Prévert


buscant els antics apunts de francès, he trobat aquest poema que ella ens ensenyà quan encara no m'havia enamorat veritablement d'algú. ens el va llegir i explicà, després, com li va copsar que un poema d'amor no fóra d'amor, que hi parlara de cadenes. nosaltres la mirarem sense entendre perquè hauríem de témer un poema així, què ens deia eixe poema de terrible, quin soroll de cadenes entre les síl·labes ens havia d'espantar.
la mirarem amb els ulls opacs, sense dir res, i va concloure que les noves generacions ja no ens sorpreníem del mateix, que ja en sabíem de la gravetat de l'amor.

han passat més de deu anys d'aquest poema. he escrit moltes vegades el greu amor en la pell més fràgil del cos. he buscat cadenes, pesades cadenes, per a amors que no ho eren, i m'han ferit els canells cadenes, pesades cadenes, que altres que no m'han estimat compraren per a mi.

ara em copsa aquest poema com no ho va a fer la primera volta. 

massa curiositat per tancar els ulls

del primer bes a penes recorde el sabor, només el nas gran que s'acostava i que em feia pensar en com acoblar el meu a la seua cara. del segon bes, recorde que vaig veure com ell tancava els ulls, i una llengua que feia gust del que havíem sopat, una llengua que milloraria amb els mesos. del tercer bes, el petit mos que em deixà un senyal roig entre el rosa dels llavis. 
del quart bes no he sabut trobar el gust d'allò que podria començar: per mi els ulls blaus sempre han sigut indesxifrables.

sempre he tingut massa curiositat com per tancar els ulls quan bese. 

diumenge, 12 de febrer del 2012

immune

he obert el blog i immediatament he pensat en aquests dies en què no escric. que estrany, de vegades, el silenci.   va formant-se el que anem a escriure mentre callem. a vegades, tant lentament, que entre una paraula i una altra, hi ha hores de buit de veus. i no ne trobe a faltar cap -l'absència d'una veu també és companyia.
he obert el blog i he pensat en l'home que fuma massa i en què des de fa mesos, les converses giren sobre el mateix. em pregunte si m'he immunitzat o si és l'edat. 

dissabte, 4 de febrer del 2012

no sé si haguerà suportat aquest fred a l'altra casa, si les parets, les finestres, hagueren servit d'alguna cosa, li dic. les cases velles són fredes, li dic, han acumulat massa acomiadaments a les juntes, i ell sap de què parle, i que parle d'una altra cosa. no podem descuidar-nos contra el temps, em diu, no podem aturar el nostre esforç contra l'enduriment, l'aspresa, ho entens? La suavitat que trobem ens ha de valdre el doble.

pot ser si que haguera suportat aquest fred a l'altra casa, hauria trobat les juntes suaus que subjecten el món, la meua vida.



dimecres, 25 de gener del 2012

que no em faria res que em besaren

- Abans d'adormir-me tanco els ulls i compto els homes que no em faria res que em fessin petons. Els compto amb els dits. És molt agradable. Però m'entristeix no poder pensar en més de deu.

La casa de les belles adormides, Yasunari Kawabata

Què penses abans d'adormir-te?

dilluns, 23 de gener del 2012

ja des del principi, pot ser

pots acomiadar-te d'una persona o d'un lloc durant mesos, pots anar acomiandant-te sense saber-ho del tot, no està l'adéu en les mans ni en les paraules, només en alguns gestos, en alguna manera de mirar. pots portar el final en les parpelles, i en els somnis, veure't ja lluny dels carrers o d'eixos braços. no sé en quin moment vaig saber que el no seria l'última paraula meua, pot ser des del principi. 
no sé si el preu que he de pagar per cada adéu va augmentant cada any, però el meu cos cada vegada és més aspre, i més meu. 

aquest home ja no l'estimaré, aquest carrer ja no serà meu. 

divendres, 20 de gener del 2012

propòsit segon, la risa

I ara diria "defender la risa"
Del blog, La vida té vida pròpia


jo també vull la risa en el gener de fred, entre les entranyes del dubte i la fragilitat, les paraules que ens fan més forts perquè assenyalen la feblesa pròpia, i la reconeix, i riu d'ella ben fort, amb tot el cos. jo també vull la risa que no s'espera, eixa per la que no haguérem apostat un dimecres de vesprada, sense diners per a una pinta, amb el desig arromangant-se les ganes. que no, que no, que estic cansada de topetar amb la por dins dels ossos, que dic que no, que no, que no al no, que no a aquesta fugida que ens buida. riure tant fort i tan desmesuradament, i tant bojament, que quasi acabem ofegant-nos. riure fins a la tos. que no, no podran amb nosaltres, ni nosaltres amb nosaltres mateixos.