dijous, 7 de juny de 2012

alguns dies tinc la llàgrima fàcil pot ser per tots aquells dies que no he pogut plorar, que els ulls m'han fet mal per la crosta d'aigua de mar del plor que no ix. i plore per gent que no conec, quan algú parla d'algun home molt bell, que convidava a sidra quan li demanaven un autògraf, home del nord que primer perdé a la dona i després al fill. 
home que no conec de res, del que a penes havia sentit, i que ara em fa pensar sobre la vida. 

perquè les persones belles es moren, com tots. i la vida a vegades és trista. i mon pare em va dir  una vegada que el calia fer era resistir. i jo insistisc en això de la felicitat. 

7 comentaris:

  1. I no hi deixis d'insistir...

    delesparaules

    ResponElimina
  2. Cal insistir sempre en la felicitat. El nostre "dret cruel", que diu Margarit.

    ResponElimina
  3. Plorar és, també, una mena de resistència.

    ResponElimina
  4. Em resultava molt simpàtic aquell home del nord que ho havia passat tan malament però que sempre havia seguit avant sense acatxar el cap ni mossegar-se la llengua, i m'ha passat un poc com a tu: sense conéixer-lo, he lamentat la seua mort, i m'ha fet pensar com de relativa pot resultar la "felicitat"...

    ResponElimina
  5. Continua insistint-hi, i contant-nos-ho.
    M'ha emocionat aquest text.

    ResponElimina
  6. Commovedor, Coralet, m'ha agradat molt. Hi ha gent no propera que acaba sent molt propera. La vida d'aquest home conté tants elements per empatitzar, que ho acabem fent en el moment de la pèrdua.

    ResponElimina
  7. moltes gràcies pels comentaris.. si això fem tots, insistir ;)

    ResponElimina