m'assenyala el pit amb la mà esquerra i em diu que si sabera quin buit té a dintre entendria perquè està així, sense voler viure. i ja no sap dir molt més del que li passa perquè no entén què li passa. recorde aleshores aquell pardal que es pegava contra el sostre, els menuts ossos, i a tu dient-me que marxàrem, que l'espantàvem. i l'espantàvem, però sol, s'espantava amb el sostre opac i la falta d'aire. 

al pit no té cap buit, clar. al pit entre altres coses té el cor. ho haguera entès si li ho haguera dit? haguera continuat colpenjant-se el pit contra la paret d'això que no entén? 

vaig marxar amb una miqueta del seu desassossec. em vaig notar el cor, em vaig alegrar que algú, fa temps, posara en dubte el meu buit al pit.