diumenge, 25 de març de 2012

ho veieu? el blog sempre ha sigut massa personal

dijous
són aquestes miquetes que es van podrint des d'ahir les que sempre he temut. les miquetes dels somnis en altres esquelets per fugir de les deficiències del meu. me les vaig engolint, les miquetes, que m'omplen la boca d'una pasta amarga i mesquina. les esperes només estan per destruir-les, em dic. 

dissabte
a l'hospital, el dissabte, ferida de desig o d'ego, només hi veia amor. la mort, semblava mantindre's lluny, o a prop, però a penes els importava. 

2 comentaris:

  1. Per què hem de parlar d'amor amb dolor?

    ResponElimina
  2. mmm, en el primer apunt, no parle en cap cas d'amor.
    en el segon, a l'hospital... amor i dolor van units, no?

    però tens raó, és una unió recurrent. Supose que si no estimes, no pateixes.

    fa poc he passat pel teu blog, fa uns anys hi passava sovint i em moria de riure ;)

    ResponElimina