dilluns, 31 de desembre del 2012

hoy aquí, mañana allá

va ser quan arribàrem a València que el recordí. Lázaro era un veí dels meus avis, de quan vivien al Raval de Massamagrell, i de tant en tant ajudava el meu avi en el camp (el meu avi sempre ha necessitat gent a qui manar). era un d'eixos hòmens vinguts d'una zona de més fred que no parlaven massa. quan li preguntaven què tal, sempre solia respondre el mateix: hoy aquí, mañana allá. en la família repetien aquesta frase per resumir la vida i pot ser el meu avi la deia també per fer burla de Lázaro que mai havia conseguit gran cosa: ni camps, ni caseta en la muntanya, ni respecte en la família. 
la meua àvia deia que era un tros de pa i que  feien el que volien d'ell la dona i la filla.

vaig pensar durant temps que s'havia mort penjat d'un pont perquè juraria que la meua àvia m'ho contà així, però després ella ho va negar i em va dir que no, que va ser cosa de la diabetis. 

(trobe que de Lázaro ja he parlat una altra vegada, formaria part d'això que diuen els filòsofs de poble)

diumenge, 30 de desembre del 2012

divendres, 28 de desembre del 2012

fa temps em venia a la ment, quan deia adéu a algú, que podria agafar-lo i posar-lo dins de la butxaca de la meua jaqueta prop del cor. el duria amb mi i vigilaria que no passara fred. la fragilitat dels altres ens recorda la nostra i el món pot abatre'ns en qualsevol moment.
deien adéu avui m'agradaria haver agafat alguns d'ells i haver-los posat en la butxaca. dur-los amb mi, fer-me'n càrrec.

take care.

a vegades, diu, si sent dolor m'agrada passar fred. per què el fred també és una classe de dolor. i sentint la fiblada l'altre dolor se'n va. sóc holandés, però sóc immune pel fred per això. he passat moltes nits a la intempèrie.

take care, darling.

diu, quan sóc feliç em preocupe i pense que en algun moment seré infeliç una altra vegada i que no ho podré suportar. sóc feliç i crec que no dec. aquesta infelicitat que mantinc com una mena d'addicció em salva de caure al fons de la pura pena. no podria sobreviure a la infelicitat després de la felicitat.

take care, little Jeremiah Johnson, beautiful blue girl.

dimarts, 25 de desembre del 2012

tot està ja lluny d'Holanda

1
tot està ja lluny d'Holanda

2
i després dels hams dels pensaments, et trobes tu sola asseguda mirant al full en blanc que du per títol coses per fer quan arribe. ets incapaç d'emplenar-lo.

3
quan ahir anàrem cap al port ja de nit i amb el vent que només he conegut a Holanda, pensava en això, en la realitat. el vent i caminar són suficients per deixar d'imaginar el que no és i el que no serà. 
pensava en tots els que no ens és prou la vida, que no l'acceptem, i comencem amb històries projectades sobre pantalles. ací les paraules serien només enganys i no servirien per fer-te més lliure.

els dies abans que arribara ma mare pensava que estaria bé perquè ella em duria la realitat, els peus a terra. però només sóc jo la que puc signar l'armistici amb les obsessions que amaguen penes, pors i angoixes per  no pensar en un horitzó tort com la meua escriptura.

(ai, hi ha persones que et tornen a la realitat, com eixe que em diu, de tant en tant, deixa't de romanços i vés a rebentar-ho tot)

4
necessite nous ingredients per a la història. hauré d'estimar el que tinc i no tindre por de perdre trens.

5
al tren que no vaig agafar, òbviament, em vaig enamorar d'un bell holandés. Bekir diu que era la més bella de les oportunitats.