i no em fa mal ja passar pel carrer quart, perquè la dolçor de tot per primer cop ho envolta, quanta llum encara recorde d'aquella habitació, multiplicant-se fins al terra, fins al meu desfici que res descorda. ja no em fa mal aquest sol i aquest caminar sense ningú, aquesta ciutat podrida i massa cops enemiga, aquesta mà sense pells, aquest carrer que ja no és meu ni teu.
i em fa bé passar pel carrer quart i pensar-te enamorat.
"Aquesta ciutat podrida i massa cops enemiga", què bonic i què cert i què sincer, però les ciutats no són més que els sentiments que ens desperten i que tot ho pinten... I els sentiments (afortunadament) també poden canviar!
ResponEliminaQue tingues molt bona setmana nova (de Falles?)
ja no em fa mal aquest sol i aquest caminar sense ningú tot un camí recorregut per arribar a aquesta meta!.
ResponEliminaTambé hi ha un carrer que és va fer difícil tornar a transitar...
Senta tan bé quan no fa mal, s'ha de passar molt. Millor quedar-se en el punt que no fa mal, abans de no arribar al pasotisme. Queda-t'hi...ha de sentar tant bé... i poder tornar a recorrer aquells carrers que en un altre moment van ser plens de tantes olors...
ResponEliminaquins comentaris més bonics m'heu deixat :)
ResponEliminagràcies,
pd.de falles, aquest any no se m'han fet inhòspites ;)