va ser quan arribàrem a València que el recordí. Lázaro era un veí dels meus avis, de quan vivien al Raval de Massamagrell, i de tant en tant ajudava el meu avi en el camp (el meu avi sempre ha necessitat gent a qui manar). era un d'eixos hòmens vinguts d'una zona de més fred que no parlaven massa. quan li preguntaven què tal, sempre solia respondre el mateix: hoy aquí, mañana allá. en la família repetien aquesta frase per resumir la vida i pot ser el meu avi la deia també per fer burla de Lázaro que mai havia conseguit gran cosa: ni camps, ni caseta en la muntanya, ni respecte en la família.
la meua àvia deia que era un tros de pa i que feien el que volien d'ell la dona i la filla.
vaig pensar durant temps que s'havia mort penjat d'un pont perquè juraria que la meua àvia m'ho contà així, però després ella ho va negar i em va dir que no, que va ser cosa de la diabetis.
(trobe que de Lázaro ja he parlat una altra vegada, formaria part d'això que diuen els filòsofs de poble)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada