feliç, çilef

                                                         a Cinderella, per fer que el blog estiga més acompanyat, o siga jo...


per a restablir l'equilibri, trobar el que uneix l'anvers i el revers dels mots que no sé dir, m'he pres píndoles de la felicitat, he estimat com una adolescent, he jugat i -m'hi he jugat- en la fràgil línia que separa algunes amistats del llit comú. vet aquí que vaig obrir el blog, enèssim blog aquest, després de dir adéu a un home que no vaig estimar - estimar en majúscules, ja sabeu-. un blog que fou una barca nova on els rems serien els mots. 

passen els mesos, i la tristesa com sempre ret més que l'alegria a l'hora d'escriure. m'ancore en els mots tristos, els de la pena, els de la mort, els de la pèrdua. m'hi ancore i oblide els rius glaçats dels Pirineus, el verd  terra de l'Horta, l'olor de la mare, les mans amigues que m'han cosit i recosit els pedaços de pell que no m'he estimat.

sovint faig dels apunts, uns apunts tristos, on estenc el dubte i el deute. a vegades, mujer de las angustias, visc sense viure'm. ah, però, sempre és temporal. 

lluitem per trobar un punt d'unió de l'anvers i el revers dels mots que ens són més veritat, els que ens escriuen.