després de la glossa improvisada, trií el camí que no passava pel meu antic carrer. vaig girar el cap, això sí, per mirar cap al fons, cap a la plaça ampla, nova, lletja, plena pel dia de músics i gent de Disseny. la llum difusa del bar no arribà a il·luminar el meu antic balcó, però vaig endevinar que les plantes, malgrat tot, seguien vives i vaig notar el calfred del passat als artells dels ossos.  

el passat hivern, no volia marxar del carrer que havia anat teixint el meu present, com tampoc, aquest dissabte, després del garrotin, la guitarra, i els accents de les Illes i de les Terres de l'Ebre, volguí ni vull marxar de la ciutat.

però les sabates que duc necessiten xafar noves terres perquè ací m'estic quedant sense cap excusa per viure. però, a vegades, amics, no vull més que xafar els carrers de sempre, sense cap excusa.