en la seua enèssima carta, des de les altures dels Pirineus o la fondària d'una vall on no plou mai, sota zero, el vent que fa mal i la soledat que, de tant estimada també se li clava a les venes fins desoxigenar-les, ens deia, als amics i amants, que la felicitat, com el sucre al plasma, havia d'estar en la justa mesura. que esperava -nosaltres ací, a la ciutat, entre fosques mirades de gent perduda i amples mirades de gent que voldríem conéixer- que no patírem de diabetis, eixa malaltia que et fa morir de fam enmig de l'abundància.
vaig provar de fer-me una anàlisi amb l'excusa que tenia un familiar -llunyà- que patia de diabetis i que estava a punt de perdre la visió d'un ull. la metgessa, donat el meu historial ampli, amb un toc de victimisme per la meua part, donà el vist-i-plau, i jo, corrent, vaig triar dia i hora.
ah, com que el nivell de sucre era el correcte, al dia següent, vaig trucar el meu amic per explicar-li que ací, a l'horta, la metàfora no em servia. que jo em moria lentament enmig de l'abundor, amb els miligrams exactes de sucre, amb massa dramatisme -com sempre- per la meua banda. només volia dir-li que tornara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada