el mòbil es plena de missatges però cap que continga la paraula que esperes, perquè és el qui i no el què el que et vas trobant contra el pit, com un liquen apegat a la roca. la cervesa va amainant les esperes, i tot sembla que està en el lloc just en el just moment, fins i tot, la mort.
dins, però, el verb de l'esperança absurda va fent caminet, i és, malauradament, equivocat. té un punt ridícul i encantadorament innocent aquesta manera d'apropar-se als cossos. i el caminet del pit és diferent als passos que dones: carrer hospital, carrer teixidors, carrer del pes de la farina.
i fa forat l'espera, i l'òmplic de mots. i d'imatges de molses que creixen a les roques de l'Atlàntic. i imagine quant pesaria la farina de la meua pell en la teua mà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada