lo cant de les espines, les flors que espero collir,
Voleu que jo vos la cante?, Roger Mas
més ara que cante les espines sense veure les flors, més ara que la llum de les quatre a penes arriba a tocar-me, i només veig la mar d'ones moribundes i assedegades de calma, i interprete els senyals erroniàment -no era aquell somriure un senyal? no hi havia en la carta un mot de benvinguda entre els mots finals? no és el viatge exterior sempre un viatge interior?- més ara que tot açò que passa i que no sé païr dins de mi, com si hagués de fer forats entre àxons i glia per tot el que ha de vindre i per tot el que comença, més ara tinc la voluntat de collir flors entre les espines, en els descampats, enmig de l'aigua bruta de València, en els saladars que inviten la mort de la primavera, entre ulls pregons que vessen en mentides.
què voleu que us cante? jo només vull veure que vosaltres canteu, i acompanyar-vos en la cançó del paradís mentre marxem cap al paradís.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada