Eren els meus setze. Aleshores visitar els cementeris era fàcil, deixava vagar els ulls pels noms sense crebassa al cos. I vaig veure el meu nom en una altra fotografia. L'oval de la cara, la data de naixement, les flors mortes. 

Eren els meus vint, mon pare ja havia mort. Els meus ulls no eren lliures, pertanyien només a una llosa. Furtius, escapaven una o dues vegades. I vaig veure el meu nom en una altra fotografia. L'oval de la cara, un altre, la data de naixement, una altra, les flors de plàstic. La llosa del meu nom prop de la llosa que vam elegir per ell. 

Ara tinc vint-i-vuit. Quasi es poden tocar, els noms. Dic les síl·labes dels dos noms, quan hi vaig, la rima consonant de l'herència.