he obert el blog i immediatament he pensat en aquests dies en què no escric. que estrany, de vegades, el silenci. va formant-se el que anem a escriure mentre callem. a vegades, tant lentament, que entre una paraula i una altra, hi ha hores de buit de veus. i no ne trobe a faltar cap -l'absència d'una veu també és companyia.
he obert el blog i he pensat en l'home que fuma massa i en què des de fa mesos, les converses giren sobre el mateix. em pregunte si m'he immunitzat o si és l'edat.
Mentre callem, perquè callar diu tant. Pot fins i tot desencadenar una catàstrofe mundial.
ResponEliminano em digues això que m'espantes! :P
ResponEliminaA vegades passa, però només a vegades...
ResponElimina