aprenem a dir cal agafar-se la vida com ve abans que aprenguem a pendre-la així, com ve. hui he perdut una altra cosa, i només m'ha tranquil·litzat el poema de les pèrdues de la Bishop o la saviesa amarga de la mare. que tot siga això, el que perds a la vida, el que tornes a perdre.
aprenc aquests dies a acceptar que escric poc, que la por em pega les juntes del cos, que el tremolor m'acompanya, i que pense massa en algú que potser no existeix. aprenc i dic, primer sobretot ens enamorem de la possibilitat.
per això, aquest febrer està sent l'enamorament de les possibilitats i la tornada de la consciència de la por.
al març, amb el foc, la primavera i les teles més fines, veurem la vida com ve, i assajare'm prendre-la bé, com ve.
tota la raó del món... aprenem a dir cal agafar-se la vida com ve molt més aviat que aprenem a fer-ho;
ResponEliminaespere que t'espolses la por i que continues escrivint almenys tant com ho feies abans
;)
Ei, m'ha agradat molt això de que ens enamorem de la possibilitat. És tant veritat. La possibilitat és com la petita espurna que comença a encendre la metxa.
ResponEliminaClar q ens enamorem de la possibilitat, que és una bona manera d'invocar l'esperança i d'ahi, de fer-ho possible... I la por? Ai la por, eixa ve sense q la criden !
ResponEliminaBona nit, poeta
hola, gràcies!
ResponEliminaLa por, les possibilitats... però sense oblidar les realitats ;)
coralet