diumenge, recorden, dimarts, recorde

1

em dóna un bes com mai me l'ha donat, espontàniament a la galta, mentre em passa el braç pel coll amb afecte. que estrany, vora els trenta rebre aquesta mostra d'algú que no mai ha tingut paraules d'estima. que estrany, com si de sobte, trencara les lleis de la relació que establíem. una certa i còmoda distància, després de tot, després dels anys d'haver-s'hi acostumat. 

2

i xarra, xarra molt del passat... no serà aquesta la primera vegada que em parla així de son pare? 

3

la vellesa l'està entendrint, ensenyant. pot ser és perquè el viatge està a prop, i imagina que jo em casaré amb un holandès i ells hauran de viatjar en avió per veure els besnéts, que seran pèl-rojos i una miqueta ravatxols. 

i aleshores, recorde que ell marxà buscant feina en un tren de fusta, sol, sense papers, i jo vaig amb segur addicional, dues targetes que m'asseguren que no patiré fam, un repel·lent per a mosquits i internet a la residència. 

4

mon pare de ben xicotet també anà en un tren de fusta cap a l'estranger. l'acompanyaven, clar, la germana i la mare. el meu avi ja feia mesos que s'havia instal·lat i havia trobat treball com a obrer. en una de les estacions, la meua àvia no sé on aniria però els va perdre de vista i estigué buscant-los durant mitja hora. diu que es va espantar molt. diu que al tren feia fred i que el vent entrava i sortia com volia. m'agradaria haver-los vist amb les maletes de cuir aquell matí que encetaven una vida en un altre país. les mans menudes de mon pare sostenint la maleta que no mai he trobat, els ulls grans i foscos.