dilluns, 19 de març de 2012

quan no pesa

és estrany, quan em passa, però passa. desconec el punt on comença, la primera lletra de l'abecedari de la meua tranquil·litat, però hi està, hi apareix, i reconec les direccions que prenen els pensaments, les síl·labes que segueixen a aquest punt del principi. tot es descorda, aleshores, fins deixar-me amb la imatge de mi mateixa mirant l'única estrela que es pot veure des del tros de cel d'un balcó d'una casa desconeguda. 
la soledat, aleshores, no pesa. 

1 comentari:

  1. descabdellar el pensament i reconéixer-se en el fil. Desenrotllar la soledat des d'un balcó i sense anar-se'n d'allà, buidar-lo.

    ResponElimina