és estrany, quan em passa, però passa. desconec el punt on comença, la primera lletra de l'abecedari de la meua tranquil·litat, però hi està, hi apareix, i reconec les direccions que prenen els pensaments, les síl·labes que segueixen a aquest punt del principi. tot es descorda, aleshores, fins deixar-me amb la imatge de mi mateixa mirant l'única estrela que es pot veure des del tros de cel d'un balcó d'una casa desconeguda.
la soledat, aleshores, no pesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada