dilluns, 31 d’octubre de 2011

la dona entra tota plorosa i demana un telèfon per cridar a la filla, perquè s'ha perdut, perquè ha baixat de l'autobús quan no tocava, i no sap on es troba, no sap a quin carrer ha d'anar. només que viu a prop d'un parc amb reixes. trau un cartonet on hi ha apuntats alguns números de telèfons, sense saber tampoc a quin ha de telefonar. la cambrera en tria un, el fixe, i li pregunta el nom. 
passen deu minuts, i mentre m'acabe el cafè amb llet, veig marxar a la dona acompanyada d'una altra de més jove. 
em pregunte on s'ha de telefonar si saps situar-te en el mapa, però et sents perduda igualment.

2 comentaris:

  1. He esborrat el coment!
    Bé, et deia q en el millor dels casos sempre és cridar a un amic, a una amiga, a un ser estrany a un confident, i dir-li-ho... Et sorprendria descobrir quanta gent hi ha que fa segles que no es veu reflexada en els espills

    ResponElimina
  2. Com troben els pares als fills, en el desert de la memòria? Qui n'ha canviat els noms, els mobles? Si tots són tan bufons, com sabré si ell és el que menys bellesa té?
    Molt maco, Coralet.
    Jo sóc poetessa, i tinc un bloc. Passa per casa, hi ets benvinguda!

    ResponElimina