dijous, 3 de novembre de 2011

he estat esperant la pluja aquests dies, i per fi, un moment de vent i cel grisós, un núvol fosc que omplia tot l'hortizó. mirar el cel i estar impacient perquè no saps molt bé com descriure aquests dies, aquests mesos que comencen. fixar-se en l'exterior, usar poques paraules. aquest hivern serà diferent, sense horta, sense la figuera, amb un balcó menut i unes plantes que només depenen de mi. mai haguera pensat que estava tant arrelada a un paisatge. tots els meus canvis han començat amb silenci, compensar el moviment amb la quietud pròpia. 
la pluja d'avui només subratlla aquesta set de paraules.

2 comentaris:

  1. Preciós, Coralet. Em quedo amb la frase "unes plantes que només depenen de mi". Condensa tot el sentit del canvi d'un espai a un altre, amb el lligam a la terra com a cordó umbilical que no ens ha de faltar mai.

    ResponElimina