divendres, 28 d’octubre de 2011

Anit m'adormia escrivint als somnis que estaven a punt de vindre i pensant en els somnis que he tingut aquesta setmana, perquè he somiat molt, perquè he dormit molt, aquesta setmana. Els canvis d'oratge tenen estes coses, no t'esperes que et vaja a afectar així, com quan no esperes una trobada atzarosa de la que naix alguna cosa, i de sobte veus que et mous menys, que el cos et pesa més, que vius descompassada amb l'exterior.

Però anit m'adormia amb inquietud, amb els somnis meus que vull i els que no vull, i que també són meus. Per això quest matí els he arreplegat tots en un saquet on guarde el pijama, i me'ls he endut amb mi perquè a les nits, el llit nou i la casa nova em siguen familiars. He embolicat també tres o quatre abraços, la seua foto amb el mateix marc, i més de deu llibres. Qui em vera així, en aquesta estranya mudança, pensaria que sóc de les que es poden morir d'enyor a tres quilòmetres de casa.

2 comentaris:

  1. Morir d'enyor?? Mai! És tan fàcil caure-hi (jo ho faig sovint, això de morir d'enyor i desprès haver-me de ressucitar...) però no, no seria millor 'viure' i ressucitar amb cada petita mort del present que són els records?
    Un bes

    ResponElimina