arriba la nit i em surten les ganes de fer coses des de la pell, tot el que demà es projecta, i pense que en efecte, només està aturat qui vol. arriba la nit amb les ganes que no he tingut a les nou del matí, quan haguera dit, sí senyors, em quede tot el dia al llit, i que bomben al món i als somnis. ho entens? és això, eixes peces que no encaixen, sentir-me a penes viva de matí i sentir que algú m'ha injectat adrenalina de nit, és això, no saber dir exactament el que em fa mal a la metgessa quan m'assec davant d'ella i ella atén el meu silenci i els meus embuts, i després, quan ja estic a casa, ja sense remei, notar les punxes menudes d'algun mal estrany per la cama esquerra.

és, malauradament, això, quedar-me sense paraules quan vull escriure alguna cosa que definisca aquest tros de vida, posar-li punts, comes al mapa, i vindre'm totes de colp, com si caigueren rost avall, i jo només te les poguera a escriure a tu en interminables correus. és exactament això del que te parle, enamorar-me de qui no em convé i deixar passar de llarg un home amb ulls menuts, però verds.