aquesta nit he somiat que havia oblidat una cosa important, una cosa que havia de fer, i que el temps ja no podia endreçar-me la vida. perquè era vital, això que havia oblidat, i no hi havia manera de tornar enrere. m'he alçat ben matí i com que colpejava fort el somni en el tambor de la memòria, m'he vist obligada a repassar una a una les faltes. ninguna era vital, encara. he somiat que no tenia remei, el meu oblit, i que el que no faria ja a temps em creixia a l'esquena i em feia mal a la columna. que m'havia encantat mirant els vidres trencats de la finestra, mentre les estacions es succeïen al voltant meu. que no podia fer una altra cosa: només mirar allò que està trencat, per sempre, impossible de cosir o apedaçar. 

alguna cosa important oblide fer i no és, malauradament, escriure un altre apunt al blog.