divendres, 7 d’octubre de 2011

octubre, això és

han passat hores des que m'alcí i em posí a escriure. ara ja sé que és tardor, perquè són les quatre i el cel és més grisenc que de costum, i tot té un aire humit al damunt, com si algú haguera banyat amb una capa lleu d'aigua la roba estesa, les plantes que tenim als testos, les branques de la figuera d'a prop. una capa invisible que anuncia la pluja.
s'han obert ja les portes de la tardor, i tot ve a ser immediat. demà no marxarem als pous a mullar els peus, ens quedarem a casa i imaginarem la vida en un altre carrer, des d'on no es veu l'horta. i tancarem projectes com s'ha tancat l'estiu damunt els cossos, sense oblidar els pams de sol i de mar. i direm que sí, aquesta volta. i pot ser tot isca malament, i què més dóna, si ja he vist finestres que ensenyaven el buit i  m'he deixat caure tancant els ulls per fer-me més mal contra el terra. pot ser aquest cop, morta de por, a punt de caure, també cante. 

no pensaré en altres cases, en totes les que quedaren lluny. els mapes també es fan de records, però això demà no ho tindré en ment.


estaba muerto de miedo y cantaba, y cantaba no tienen sexo los ángeles

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada