dilluns, 31 d’octubre de 2011

la dona entra tota plorosa i demana un telèfon per cridar a la filla, perquè s'ha perdut, perquè ha baixat de l'autobús quan no tocava, i no sap on es troba, no sap a quin carrer ha d'anar. només que viu a prop d'un parc amb reixes. trau un cartonet on hi ha apuntats alguns números de telèfons, sense saber tampoc a quin ha de telefonar. la cambrera en tria un, el fixe, i li pregunta el nom. 
passen deu minuts, i mentre m'acabe el cafè amb llet, veig marxar a la dona acompanyada d'una altra de més jove. 
em pregunte on s'ha de telefonar si saps situar-te en el mapa, però et sents perduda igualment.

dissabte, 29 d’octubre de 2011

a poc a poc, aniré guardant les meues coses en caixes, i faré com que sóc feliç de marxar. durant un temps, dissimularé la por, jo que tantes vegades l'he dita sense vergonya. la por la posaré en els espills on no em miraré mai.

no faré cap radiografia d'aquest moment, d'aquest cos que viu al revers. ni amb paraules.

divendres, 28 d’octubre de 2011

Anit m'adormia escrivint als somnis que estaven a punt de vindre i pensant en els somnis que he tingut aquesta setmana, perquè he somiat molt, perquè he dormit molt, aquesta setmana. Els canvis d'oratge tenen estes coses, no t'esperes que et vaja a afectar així, com quan no esperes una trobada atzarosa de la que naix alguna cosa, i de sobte veus que et mous menys, que el cos et pesa més, que vius descompassada amb l'exterior.

Però anit m'adormia amb inquietud, amb els somnis meus que vull i els que no vull, i que també són meus. Per això quest matí els he arreplegat tots en un saquet on guarde el pijama, i me'ls he endut amb mi perquè a les nits, el llit nou i la casa nova em siguen familiars. He embolicat també tres o quatre abraços, la seua foto amb el mateix marc, i més de deu llibres. Qui em vera així, en aquesta estranya mudança, pensaria que sóc de les que es poden morir d'enyor a tres quilòmetres de casa.

dilluns, 24 d’octubre de 2011

Anit la pluja em banyà, i pot ser a tu, movent-te per l'ombra de l'oblit, també se't mullaren els cabells i la jaqueta. Comencí a tindre fred, quan pensí en això. Comencí a adonar-me'n que la pluja que esperava no anunciava res. Vaig buscar recer en una cafeteria i més oblit, un poc més d'oblit que poguera llevar-me la set enorme que cap pluja em calma. Insistenment, removia la cullereta del cafè, i no atenia a res del que em deien. Amb el pòsit dibuixava un futur millor, on la pluja significara alguna cosa.

diumenge, 23 d’octubre de 2011

la tardor que no apareixia enlloc, ens ha vingut a buscar. per ací, només els plàtans, pensava l'altre dia, fan cas i ens donen l'estampa típica de fulles per terra, fulles grogues, tonalitats que reflexen millor el pas del temps, les estacions, que no el verd dels tarongers o dels pins (d'entre tots els verds, preferisc el verd dels ginebrons).
com que no sé si aquest diumenge podré mantindre a ratlla la tristesa -els diumenges em deprimeixen, diu, crec que ho arrossegue des de la meua època d'escolar- em fixe en el cel. 

les males notícies només seran coses del passat, avui, i parlar amb una amiga m'alegrarà tant, que oblidaré que aquests dies que enceta la tardor d'enguany escampen tots flaire d'acomiadament. 

dissabte, 22 d’octubre de 2011

divendres, 21 d’octubre de 2011

gavina

veieu en la fotografia les ratlles roges? fa més de huit anys que vaig ferir la gavina de mort, quan comprenguí que hi ha coses que no es poden esmenar. la gavina volava sobre les paraules que guarde encara en caixes.
cadascú entén que no pot tornar arrere, desfer el que es féu, evitar l'accident o la tria, elegir l'altre camí, d'una manera. jo ho aprenguí amb la mort. la mort m'ensenyà això, i jo li ensenyí les ratlles roges sobre els records, les ales trencades del que està viu, el tremolor que no ha arribat a curar cap pastilla.

no crec en les epifanies, però vos assegure que avui sent aletejar dins meua la gavina que vaig ferir de mort, tant de temps ençà.

dijous, 20 d’octubre de 2011

a dies

en la consulta, li dic que algú, alguns dies, m'expulsa del país de les il·lusions. que sovint recorde a mon pare dient-me, com una descoberta, que no es podia viure sense il·lusions, i que m'imagine responent-li, que sí, que sí que es pot viure, que hi ha dies que només sóc una taca amorfa en l'espill. els dies en què les finestres s'obrin al no res i tinc fred. 
alguns dies li demane al fred que m'abandone, sense saber si sóc jo, que, inútil, perduda, m'enganxe a qualsevol cosa, com al fred.

dimecres, 19 d’octubre de 2011

més lliure, si escric (la resposta em ve ara)

fa un temps, algú m'acusà d'escriure per a mi, d'escriure apunts que sense pensar si s'entenien o no, d'escriure poemetes sense pensar si s'entenien o no. jo volia que s'estengueren, que les grafies estengueren les ales. ara li diria això, i també que pot ser siga més important conèixer perquè escrius i no per a qui. què més dóna, el per a qui. jo escric clarament per expandir-me. més lliure, si escric.

dimarts, 18 d’octubre de 2011

primavera d'hivern?

se'n va perquè vol buscar la tardor, els ocres i rojos a les muntanyes, la primera fusta per cremar, el silenci de les vuit del vespre a qualsevol d'eixos poblets de les vessants, a les valls. jo em quede esperant veure canviar el meu paisatge, per dir que encara no plou ni trona, ni volen baixetes les oronetes, ni he tret els jerseis que guarde sota el llit. quan vinga la tardor cap ací, pot ser l'estranyesa d'aquest temps es dissipe, també. no sé què fer amb tant de sol.

dilluns, 17 d’octubre de 2011

de què acabes parlant?

em pose a escriure sense tindre res previst, sense història. ara mateixa deuria d'estar fent una altra cosa, però és aquest el vers que sempre m'acompanya a contratiempo, a contraluz, a contralugar. pot ser amb el temps haja canviat el sentit de les paraules, les haja modificat, però el sentit és el mateix. guardem sentits de frases, més que les frases exactes, com quan recorde sovint quan ell vingué a la meua habitació per preguntar-me què em passava, abans de fer els divuit. que tenia por, li hauria d'haver dit. una por enorme de viure perquè no sé on acabaré. i recorde les emocions d'aleshores, però no les paraules exactes.

veus? sempre que em pose a escriure sense tindre res previst, trac els mateixos temes, els mateixos ossos de diferents paraules, les mateixes raons.  
ara veig que he crescut perquè em prenc algunes coses de la vida amb distància, també el fet d'escriure, o el fet de no tindré més que quatre temes que repetisc amb paraules semblants. 

dijous, 13 d’octubre de 2011

arriba la nit i em surten les ganes de fer coses des de la pell, tot el que demà es projecta, i pense que en efecte, només està aturat qui vol. arriba la nit amb les ganes que no he tingut a les nou del matí, quan haguera dit, sí senyors, em quede tot el dia al llit, i que bomben al món i als somnis. ho entens? és això, eixes peces que no encaixen, sentir-me a penes viva de matí i sentir que algú m'ha injectat adrenalina de nit, és això, no saber dir exactament el que em fa mal a la metgessa quan m'assec davant d'ella i ella atén el meu silenci i els meus embuts, i després, quan ja estic a casa, ja sense remei, notar les punxes menudes d'algun mal estrany per la cama esquerra.

és, malauradament, això, quedar-me sense paraules quan vull escriure alguna cosa que definisca aquest tros de vida, posar-li punts, comes al mapa, i vindre'm totes de colp, com si caigueren rost avall, i jo només te les poguera a escriure a tu en interminables correus. és exactament això del que te parle, enamorar-me de qui no em convé i deixar passar de llarg un home amb ulls menuts, però verds.

dimecres, 12 d’octubre de 2011

la llum dels fanals es reflecteix en les finestres dels teus ulls i en el buit dels meus. he d'arreplegar-la tota, siga la que siga, aquesta matinada. no guarde ja la llum que se m'oferia des de les fulles de l'arborcer, la llum de la pell del migdia. tampoc el verd ni les paraules que em confongueren l'amor. 
aquesta nit he de recuperar-me, recuperar una altra llum, la que siga. sabies que tot es tracta de simulacions? que el llenguatge es féu per a confondre, una estratègia més per sobreviure? aquesta nit, mentre els meus amics parlaven, encara tots entre riures, oblidada la llum que em verdejava l'arborcer, de sobte, el calfred del no-res. l'he confòs amb paraules per sobreviure, he simulat que era un altre cos el que el sentia.

dilluns, 10 d’octubre de 2011

aquesta nit he somiat que havia oblidat una cosa important, una cosa que havia de fer, i que el temps ja no podia endreçar-me la vida. perquè era vital, això que havia oblidat, i no hi havia manera de tornar enrere. m'he alçat ben matí i com que colpejava fort el somni en el tambor de la memòria, m'he vist obligada a repassar una a una les faltes. ninguna era vital, encara. he somiat que no tenia remei, el meu oblit, i que el que no faria ja a temps em creixia a l'esquena i em feia mal a la columna. que m'havia encantat mirant els vidres trencats de la finestra, mentre les estacions es succeïen al voltant meu. que no podia fer una altra cosa: només mirar allò que està trencat, per sempre, impossible de cosir o apedaçar. 
alguna cosa important oblide fer i no és, malauradament, escriure un altre apunt al blog.

diumenge, 9 d’octubre de 2011

interpretacions

no he decidit encara qui o què és millor, ara, aquest dia en què el sol amable no el veiem perquè tenim les parpelles tancades obscurament. he decidit hui no caminar en companyia, no cridar, no fer festa. qui sap si són els efectes secundaris del que no fou anit o el fet que note com a vegades estem lluny com si tots els oceans ens separaren. tot és qüestió d'interpretacions, pot ser. hui trie una tranquil·litat que si em pesa als ossos s'anirà transformant en tristesa. tot depén d'aquesta vesprada de paraules en llibres i tardor en el balcó, i de com la interprete. 

divendres, 7 d’octubre de 2011

octubre, això és

han passat hores des que m'alcí i em posí a escriure. ara ja sé que és tardor, perquè són les quatre i el cel és més grisenc que de costum, i tot té un aire humit al damunt, com si algú haguera banyat amb una capa lleu d'aigua la roba estesa, les plantes que tenim als testos, les branques de la figuera d'a prop. una capa invisible que anuncia la pluja.
s'han obert ja les portes de la tardor, i tot ve a ser immediat. demà no marxarem als pous a mullar els peus, ens quedarem a casa i imaginarem la vida en un altre carrer, des d'on no es veu l'horta. i tancarem projectes com s'ha tancat l'estiu damunt els cossos, sense oblidar els pams de sol i de mar. i direm que sí, aquesta volta. i pot ser tot isca malament, i què més dóna, si ja he vist finestres que ensenyaven el buit i  m'he deixat caure tancant els ulls per fer-me més mal contra el terra. pot ser aquest cop, morta de por, a punt de caure, també cante. 

no pensaré en altres cases, en totes les que quedaren lluny. els mapes també es fan de records, però això demà no ho tindré en ment.


estaba muerto de miedo y cantaba, y cantaba no tienen sexo los ángeles

dijous, 6 d’octubre de 2011

matina

si encara és de nit, molt de nit, i sents com la tardor és aquest corrent d'aire ja més fred que t'eriçona, i t'embolcalla el silenci, pots escoltar els grills prop de la séquia, per exemple, o el tramvia llunyà, quan arriba a l'estació. 
és quan calles, que pots sentir, no el silenci, sinó tots aquells sorolls soterrats, que bateguen, com la teua sang, seguint un ritme sense esperança ni desesperança, només ritme. 
aquesta matinada m'ha recordat quan callàrem tots i  vaig sentir les vàlvules artificials del seu cor, setmanes després de l'operació. eren les busques d'un rellotge a la banda esquerra del pit.

dimecres, 5 d’octubre de 2011

mapa

demà tornaré a resumir la meua vida d'un any en quatre frases i evitaré les llàgrimes quan conte el plor i la por. no ne tindré, llàgrimes per a d'açò, perquè hi ha desamors que duren el que dura una copa de vi i hi ha hagut moltes més finestres després de la finestra d'hospital. 
no esperaré conhort, perquè no el necessitaré, i riuré més que hui, i no recordaré l'ahir de fugida i mans buides. 
escoltaré també les seues quatre frases que resumisquen l'any separades, i escoltaré que se'n va a una altra metròpoli, lluny del poble i de la vall.
demà escriurem, damunt de la taula de l'antiga cafeteria, les nostres coordenades del viure. ens situarem en el mapa, per sort una altra vegada el mateix per a les dues.

dimarts, 4 d’octubre de 2011

el camí fins allí és el mateix, i el paisatge busca qui fores i tu busques en ell els senyals per retornar-te. com si pogueres amb un fil unir les dues persones, el passat i el present, i la corda no haguera de desviar-se, de caure fins pous que costa reconéixer en la distància, com si la corda no haguera de rompre's. com si el camí haguera estat fàcil, sense accidents. i el paisatge només et torna el silenci del canvi que ocorre encara que tu tanques els ulls, encara que et colpege la manca d'aire als pulmons, encara que hui no t'alces, tot això que no té a veure amb tu, tan atzarosa la vida i la mort.
no hi ha res càlid si vas allí on no vols anar.

dilluns, 3 d’octubre de 2011

i ja és prou

si només podem elegir en la vida tres o quatres coses, digues, estes són les importants o no?

la indecisió té estes coses, de sobte et trobes en la mateixa cafeteria amb antics companys i no tens res més a dir que estàs escrivint un poc, muntant en bici un poc, llegint una mica i que tens projectes a la ment que es superposen i es contradiuen i es succeeixen. quina crisi més estranya, aquesta, la del després dels horaris inflexibles i dels amors que no has estimat prou i els poemes que es marceixen en llibretes que guardes en mobles massa xicotets.
em falta ell que em diga, deixa't de bajanades i viu, i què més dóna una altra crisi, una altra mancança de serotonina i un altre desig que esdevé una frustració.
hui m'he alçat i ja és prou.

diumenge, 2 d’octubre de 2011

tinc les parpelles cansades, no he tingut temps per espolsar-me'n la nit, i he esperat fins arribar ací, a casa, per recuperar-me davant d'un quadre en blanc. no gose dir què em passa, però em sé les paraules exactes que ho explicarien. té a veure amb altres ulls i altres parpelles i amb un poema (a estima b, b estima c, c no estima ningú). 
pensava que la propera combustió podria ser amb tu.

dissabte, 1 d’octubre de 2011

juguem a capes invisibles? te'n recordes? aquest cop jo me la faré de paraules, les que he aprés a força de repetir-les, les que tenen la veu de mon pare, les dels amics estimats. em viuran al cos, i poc importarà aquest sopar i aquest ball al voltant de l'esquelet del no res. cada colp del meu cor serà una síl·laba, una de cadascuna de les paraules que em salvaren i que salve per a altres nits com estes, per no sobreviure'm, per viure'm.