dimecres, 21 de setembre del 2011

crostes

de sobte em descobrisc plorant per la mateixa pena quan les paraules assenyalaven el camí a un altre lloc. és que tinc crostes en el llagrimal, li dic, amb un somriure. recordes, li dic, el que et vaig contar? aquella dona que em digué que les meues llàgrimes s'assecarien però que les d'ella no perquè plorava sense motiu? mai m'han dit una cosa més absurda sobre el meu dolor. no sabia aquella dona que el dolor no es pot compartir? que tanca, el dolor, que fa quistos i crostes en els llocs més insospitats, i de sobte una nit, quan creies que tot anava bé, sents la ferida com si t'acabara de passar? serà que els vidres trencats del passat romanen a la sang, i que poden esquinçar-te sense avís.  tanmateix, em diu, ets feliç, no minves, sinó que creixes. sí, només que a vegades he d'airejar la pena, ja saps, escriure-la.

4 comentaris:

  1. sents la ferida com si t'acabara de passar, però tu ja ets una altra, i això fa que la vivència sigui diferent, i que puguis transformar-la (escriure-la, per exemple) i mirar-la des d'un altre lloc, més savi, sempre.

    una abraçada forta.

    ResponElimina
  2. Quan et treuen un queixal, crec que mai tornes a tenir el mateix dolor que en el precís moment de treure-te'l (i sense comptar l'anestèsia). Però una ferida mal cicatritzada fa mal, és clar.

    ResponElimina
  3. Hi han certes ferides que no cicatritzen bé, i a la mínima que tenen s'obrin com si estagueren acabades de fer! Certament, un fastidi.

    ResponElimina
  4. jo em referia a un altre tipus de ferides... cicatritzen bé o malament, fan mal...
    les ferides tipus "traure un queixal" o fer-te un bony, per sort, eixes al recordar-les sempre és experimentant el record del dolor, mai el dolor en ell mateixa. sinó, moríriem de patiment!!

    sí, sònia, escriure-la és transformar-la, m'agrada això que dius. abraçada rebuda i tornada!

    besets a les tres!
    coralet

    ResponElimina