anava a escriure que em tindries sempre que volgueres, que només una telefonada i jo la dona de les angoixes, intentaria salvar-te'n d'alguna, o et diria alguna cosa que et fera riure, que per a d'això estem els amics. però m'he vist hui al telèfon sentint com la flebesa, la petitesa de caràcter, em feia preguntar-te poc i malament mentre una veueta infantil t'acusava d'algun oblit que no he pogut oblidar. que depén de mi l'estima que te tinga, i ne tinc molta, que l'estima és debades, només que no he pogut evitar ser així, perquè és setembre, ja ho saps, mala setmana per no mirar-me el melic, per no sentir-me tros menut de carn que només té buits de por entre les fibres.