fa exactament un any de camí a Sant Mateu vaig plorar com si durant aquelles setmanes haguera acumulat al llagrimal i a totes les bosses del cos litres i litres de llàgrimes. no podia aturar el plor, i qui m'estimava aleshores, i a qui jo estimava, s'inquietà i debades, amb paraules, intentà calmar-lo. hi ha plor que només troba recer en l'abraç, però ell no ho sabia o no ho entenia. ja sabeu que hi ha persones que senten la necessitat sempre de dir alguna cosa, alguna paraula, com si el silenci i l'abraç no foren suficients, no foren allò necessari, l'acció exacta.

enguany no hi ha viatge, ni plore davant de ningú. no hi ha inquietud que no siga la meua, només un silenci compartit, opac, dens, d'allò que no es diu i que es sap, un silenci sense escletxes des d'on no pot escapar la veu per posar nom i verb a l'absència, al que ens travessa, al que perdérem. hui ha començat amb insomni, els repics de les quatre de la matinada, des de l'església, més greus.