dimarts, 13 de setembre de 2011

matins

qui sap per què aquesta no reflexió, aquesta no integració -tots eixos conceptes apresos de la psicoanàlisi- em fan oblidar que la sang s'ompli d'oxigen tots els dies. hi ha un plor que se'm podreix, no sé per on, no arribe al seu motiu. sé de l'ambivalència, les dues cares de la moneda, l'equilibri que no es troba en el cantell. si poguera només sentir la pena que em pertoca, la que m'ha de travessar fins la fi, només la que em pertoca.
són les onze, prenc un cafè i promet oblidar les xicotetes faltes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada