divendres, 4 de novembre de 2011

que només podré créixer a quilòmetres de distància, quan la llum siga la de l'Atlàntic, o les muntanyes petites esdevinguen ports i valls amb cavalls i vaques, em diuen. que només podré quan em perda en una llengua que desconec i haja de buscar boies on agafar-me, boies en alguna ciutat de tantes on ningú sàpia el meu nom. que només viatjant podré aprendre, aprendre coses que no s'aprenen als llibres, que queda tant de món per veure i pot ser ens morim demà. que només sabré així qui sóc i què és la vida...
jo pense aleshores en la mort i en els amors fallits, en les visites a l'hospital i en la novocaïna per a l'ànima, en els poemes que m'agradaria escriure i en els poemes que em salven, en els últims poemes (Garriga i Moll Gamboa) i en la meua llengua on també em puc perdre i trobar-me i retrobar-me. pense en els ocells de la por que em visiten encara a les nits, bojos insomnes de nit que no saben amagar el cap sota a l'ala i descansar. pense en les paràl·lisis de l'ànima, en les faltes, en mon pare.
Pense en tot això i no els ho dic, i els somric, i els dic que sí, que me n'aniré, que açò fa oïx, com diuen, que el futur no està en la paret blanca de la meua habitació. no els dic que les seues paraules m'han fet veure que estime la meua vida bojament, des de les pròpies entranyes de la vida, i que a poc a poc aprenc a acceptar que les coses hagen anat així i no d'una altra manera. que es pot créixer també arrelant-se a un mateix lloc, per sempre.

5 comentaris:

  1. No sé qui t'ha dit que marxar és la forma de crèixer ni ens coneguem ni sóc ningú per a parlar, però sga com siga, a les seues paraules hi ha molt de veritat. Ara, cada alçar-se de matí és tabé un creixement, encara que siga sempre envoltada de les mateixes blanques parets. I no hi ha ànima que puga anar lliure si no estima cada pas que xafa i cada empenta que deixa arrere en el fang del camí. Jo un cop vaig marxar per fugir, i no per descobrir, i els fantasmes em seguiren i m'atraparen... És per això que em calia aprendre: primer a acceptar el que tenia en el meu petit Món de sempre i desprès a saber esperar el moment adequat. Si has de marxar algun dia lluny, ho faràs. Mentres, on siga que estigues llegint (on és, exactament?)pensa que els camins més dícils de transsitar sempre són els interiors, els de l'ànima
    Molta llum

    ResponElimina
  2. Penso com la Cinderella, el desig de marxar lluny va sovint unit a un gran desig de fugir d'alguna cosa que ens fa mal, i la fugida, aleshores no esdevé profitosa perquè en el port tampoc trobarem recer, cal calmar la tempesta i aprendre a navegar amb mala maror, només aleshores serà profitós el viatge, i només aleshores serà viatge. Bon cap de setmana

    ResponElimina
  3. Savies paraules, xiques :) Mereixen ser à un apunt
    Coralet

    ResponElimina
  4. "We shall not cease from exploration, and the end of all our exploring will be to arrive where we started and know the place for the first time".

    M'hi heu fet pensar, amb l'entrada i els comentaris. De vegades, fins i tot a indrets tan prosaïcs com una pantalla d'ordinador, s'hi filtra un poc d'aire fresc...

    ResponElimina
  5. a mi també m'han fet pensar els comentaris...gràcies :-)

    ResponElimina