que només podré créixer a quilòmetres de distància, quan la llum siga la de l'Atlàntic, o les muntanyes petites esdevinguen ports i valls amb cavalls i vaques, em diuen. que només podré quan em perda en una llengua que desconec i haja de buscar boies on agafar-me, boies en alguna ciutat de tantes on ningú sàpia el meu nom. que només viatjant podré aprendre, aprendre coses que no s'aprenen als llibres, que queda tant de món per veure i pot ser ens morim demà. que només sabré així qui sóc i què és la vida...

jo pense aleshores en la mort i en els amors fallits, en les visites a l'hospital i en la novocaïna per a l'ànima, en els poemes que m'agradaria escriure i en els poemes que em salven, en els últims poemes (Garriga i Moll Gamboa) i en la meua llengua on també em puc perdre i trobar-me i retrobar-me. pense en els ocells de la por que em visiten encara a les nits, bojos insomnes de nit que no saben amagar el cap sota a l'ala i descansar. pense en les paràl·lisis de l'ànima, en les faltes, en mon pare.
Pense en tot això i no els ho dic, i els somric, i els dic que sí, que me n'aniré, que açò fa oïx, com diuen, que el futur no està en la paret blanca de la meua habitació. no els dic que les seues paraules m'han fet veure que estime la meua vida bojament, des de les pròpies entranyes de la vida, i que a poc a poc aprenc a acceptar que les coses hagen anat així i no d'una altra manera. que es pot créixer també arrelant-se a un mateix lloc, per sempre.