començà a ploure des del cel cendrós, els núvols baixos corrien amb presses, però la pluja no amainava, i vaig tindre por, només una miqueta, de l'oratge enmig de la muntanya. què en sé jo de la supervivència? què en sé jo de l'aventura? pensava en la gola, tant fràgil, el fred que alcança i la recomanació de mon pare: què faries si et trobares sola a la nit en la muntanya? has de protegir-te, maria, sobretot del fred, buscaries una cova, unes branques, un amagatall que et salve. pensava també en què encara havíem de tornar, una hora i mitja més de camí i qui sap si la turmenta es tornaria més salvatge.
Però, a vegades, només cal continuar un poc més, una passa rere una altra, estar en bona companyia, i arribar allà on ens espera un roure, el roure gros: sota les seues branques, la pluja més forta caigué sense mullar-nos. I allà dalt, a la la paret quasi vertical de la muntanya, unes cabres que fugien de la pluja.
mmm... el barranc dels Horts?
ResponEliminaPle de simbolisme (again) :)
ResponEliminaDe totes maneres, és recomanable un arbre fort quan hi ha tronada? Per què pensava que precisament això és el que s'ha d'evitar per a no atraure els llamps cap a una mateixa?
Sort!
Efectivament, Pep... Preciosíssim lloc. Tu hi has estat a prop esta setmana, no? :) el teu apunt m'ha agradat molt, com sol ser habitual...
ResponEliminaPer cert, no tinc ja facebook...
Cinderella, mmm, sí, això diuen, però no era turmenta elèctrica...
Un poc tard, Coralet, però havia de dir-t'ho: el barranc, una preciositat, a la que per cert fa temps que no vaig i a la què m'has fet moltes ganes de tornar --ja saps que els teus apunts em fan pensar molt... La Tinença, una altra meravella. I moltes gràcies, com sempre. I això de facebook? espere que siga per a bé, però també que seguim en contacte en aquest peculiar món vitual :)
ResponElimina