Ha aprés a dir la seua pena amb el mateix to que diu hui plourà: un to distanciat, llunyà, que no podria tindre, en cap cas, eco. El temps li ha ensenyat eixa estratègia, eixa manera de fer i de ser. Si ho conta com de passada, com si no anara amb ell, ningú buscarà en els seus ulls cap indici, ningú quedarà atrapat en la díficil tasca de donar conhort.

Així diu la pena ràpidament, amb poques síl·labes fa un esbòs i passa a un altre tema, amb un xicotet salt a penes perceptible. 

Després, quan ja està sol,  novament sent el colp salvatge del dolor, sense paraules.