dimecres, 15 de juny de 2011

rescat

Hi ha dies, ja ho ha dit Mariko, en què la poesia no basta. Pot ser cap dia basta, només vivim amb la il·lusió de què, algun dia, precipitats novament al buit, ens salvarà.
Aquests dies passats, precipitada al buit, efectivament, no m’ha salvat, només repetia un vers de l’Akhmàtova, el repetia sense veu perquè m’havia quedat sense veu (no sé on anà a parar aquests dies, tal vegada et buscà per parlar-te perquè la meua veu és la que més et troba a faltar, tants anys i tant de dolor).
Precipitada novament al buit, al límit del mapa, sense saber cap on pegar –així, literalment- i buscant abraços que esbandiren els ocells, els de la por i els del dolor. Tants anys i tant de dolor encara. La poesia no basta. Però tal vegada, algun poema, algun dia, et salva. 

I shall keep singing
Birds will pass me
On their way to Yellow Climes
Each-with a Robin's expectation-
I-with my Redbreast-
And my Rhymes-

Late- when I take my place in summer-
But- I shall bring a fuller tune-
Vespers- are sweeter than Matins- Signor-
Morning -only the seed of Noon-
 
                                                                    Emily Dickinson


2 comentaris:

  1. la poesia salva perquè ens transcendeix, perquè té un misteri que ens fa tocar amb la punta dels dits alguna mena de sentit quan no en trobem a res. Potser Déu és això.

    ResponElimina
  2. No sé si ens transcendeix, jo sent que m'uneix, als altres i a mi mateixa, a la vida, i al que significa viure -i morir. Em toca alguna cosa, que no sabria definir - no crec en l'ànima... Supose que és el sentit que tu dius, em dóna sentit.
    Si creguera que Déu existeix, m'agradaria que fos com tu dius :)

    molts besets, que "es multiplique la vida!, m'ha encantat... me quede la frase...

    ResponElimina