Té el mateix senyal al nas. La mateixa futura cicatriu i un dolor que s’escampa des d’eixe punt, des d’eixe punt que és la unió d’amor i del dolor. Té el mateix senyal, un coàgul sec de sang com una creu. M’ho diu o li ho dic jo, no ho sé. No pense, només veig la marca, tot allò altre desapareix: les finestres de l’hospital, les veus a l’habitació, el mos a la boca de l’estómac.
Per això, per eixos senyals, i eixos senyals i cicatrius que em recorden altres, per això no m’agrada, no vull, no suporte, els bacs - les baquetaes, que diu ella -. Això és lo malo de resbalar.
Et dono la raó, això és el fotut de relliscar... la consciència de la fragilitat, per damunt de tot, perquè els senyals i les cicatrius recorden la caiguda, la patacada, les baquetaes, que dius tu. I ho revivim fins que els cops ja no fan mal, encara que, mentrestant, hàgim estat caminant malgrat tot, oblidant que després de caure ens vam tornar a aixecar... Bona nit de Sant Joan!
ResponEliminaSí, ens aixequem, encara que sé que per un mal pas pots no tornar-te a aixecar...
ResponEliminaUn abraç i bona nit vora la mar!