A vegades aparaeix sense cap avís, com si no sabérem una de l’altra. Com si no coneguera la trama que teixeix sense paraules, la malla invisible que constreny. Com si no li fóra familiar el meu nom. El passeig aleshores es torna solitari, sota la trama sense color: juny sembla un mes de fred, els signes són indesxifrables, la mar no em tornarà la pell d’aquell estiu.
I en el fons, hi ha una certa calidesa en la tristesa. Almenys en aquesta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada