Una cova des d’on es veu el barranc. Una cletxa per on podem somiar que estem sols i que alhora formem part d’aquest paisatge. L’arítjol, les molses, els líquens negres per les parets. Mentre baixe, passe la mà per la roca, concentrant-me en el tacte. Tanque els ulls uns segons, imagine la cova. Sent la conversa, els riures, els fils que em mantenen ací, prop de mi. A vegades, hi ha una drecera fins a nosaltres, algú que ens ajuda a arribar-hi. El barranc i les figures de sang i terra. No tinc por de caure, sota els peus només un poc de ferro i el buit. Els arcs, les fletxes, els animals morts, la celebració de la supervivència. No és el mateix córrer que fugir, diu el guia. Durant uns minuts, em quede queta: d’alguna manera, diluïda entre el coscoll i la papallona. Em queda queta, el meu cos també una figura de sang i terra.
Cova dels Cavalls, a Tírig
M'encisen les coves amb art rupestre. Pocs llocs en resulten tan evocadors, en pocs llocs he tingut sensacions --com dir-ho-- tan "religioses"... I després de la Valltorta, deixa'm suggerir-te (si no hi has estat ja) el macroesquemàtic de Petracos.
ResponEliminaExacte, AlfredRussel, és espiritual...
ResponEliminaQue va, que va, Tírig ha sigut el començament. Gràcies per la recomanació, me l'apunte. Jo tenia un llibre que regalí, un llibre sobre les pintures rupestres de Castelló, l'ampraré i buscaré Petracos :)