dilluns, 6 de juny de 2011

són blaves...

Sabia que tenia a veure amb la mar, com en tot. No per a tots, només per a aquells que tenen els records blaus i de calç, els que tenen una història, uns senyals, de la mar. Puc assenyalar-vos cada cicatriu del meu cos que està lligada a les ones i el viatge, a les roques esmolades, perilloses, d'aquella mar obscura, on només es pot ser terriblement feliç. Perquè la violència de la mar no la pots oblidar, tampoc. I l'espera, aleshores, més profunda, que em mantenia desperta a les nits, acompanyada per l'insomni dolç de la vida que s'imagina, prengué el to blau obscur de la mar d'agost. Perquè, allunyada de la costa, mirant cap endavant, cap a la foscúria, semblava perdre'm, fràgil, amb la mateixa consistència d'una alga morta.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada