dissabte, 11 de juny de 2011

hey, that's no way to say good bye


No és la manera, ja ho sé. El silenci té sempre un revers, allò que pots escoltar i interpretar sota el seu substrat. Hi ha silencis que s'iterpreten malament, i silencis que són com bales que s'encasten al punt més feble. Hi ha silencis que són guariments, també. 
Tal vegada, per entendre el meu, hauries d'anar a la mar i escoltar. Tal vegada, estès en l'arena, el vent vibrant-te a la pell, un dia com aquests, l'entendries. El silenci es pot entendre malament, però també les paraules. Sota el substrat del meu silenci, hi ha un adéu dolç, xiuxiuejat. Hi ha la cançó de Cohen.

5 comentaris:

  1. l'escrit és preciós i la cançó molt xula
    que passes un bon cap de setmana
    ;)

    ResponElimina
  2. Gràcies, m'agrada. M'agrada el que dius :)

    Bon cap de setmana a tu també!

    ResponElimina
  3. El silenci també parla..., té veu i crit propi. Però com tu molt bé dius, pot ser mal interpretat, pot ser una carícia per l'ànima o una bala pel cor... Ara em ve a la memòria un petit intent de poema sobre el silenci.

    El silenci.


    El silenci
    és de franc
    a més de
    net i sincer,
    m’agrada
    petonejar-lo i
    que m’abraci
    i fer l’amor
    amb ell
    el silenci
    és vida
    és passió
    és respir
    és força
    és fertilitat.

    Avui, ara tinc
    temps i cos
    pel silenci...


    Des del far bona tarda.
    onatge

    ResponElimina
  4. Ai els silencis...si són compartits són una joia, però en solitut poden mal interpretar-se, com les paraules.

    ResponElimina
  5. M'agrada això de "tindre cos pel silenci", onatge.
    Gràcies, bona tarda a tu també, però tarda de dilluns ja :)

    Audrey, fins i tot els silencis compartits poden ser malament interpretats: hi ha silencis tensos.

    Coralet

    ResponElimina