El dia ha començat amb un pacte, un pacte que no signí anit, quan vaig fugir sense córrer de la nit. Només un o dos propòsits que han d'alliberar els nusos, la corretja, la por a la malaltia. En defensa meua, diré que també quedar-se a un lloc pot ser una fugida, que costa saber quin és el pacte que hem de fer, quina és la por que hem d'alliberar. Per això hui i el pacte, signat entre tarongers i soques d'ametlers morts, mentre de fons imaginava el soroll de la mar i alliberava la por a la terra seca, la por d'anit, quan no podia estar més lluny de tots.

El so de les mateixes paraules, una muda insistència de viure.