dimecres, 11 de maig del 2011

la closca dels somnis

Fou mirant-me reflectida a l'espill d'un autobús, a punt de creuar el carrer, quan m'adoní: els somnis m'estaven pesant massa, i malgrat que jo notava el pes, la pedra que carregava junyida al coll, sense trobar cap alè que fer meu i poder cridar, no s'hi reflectia res d'això.  Fou aleshores, jo em sentia la corba de l'esquena - com em doblava i arrossegava el cap, com un pedaç que no em pertanyia, apèndix que em sobrava- i vaig pensar en què hauria d'haver una closca damunt meua, que l'espill hauria de dir la veritat i mostrar-la just damunt dels omòplats i el coll, una gepa feta de somnis trencats, d'esperes inútils.
Fou aleshores, en setembre, quan em vaig decidir. Quan m'alliberí dels somnis i les esperes que em pesaven, quan m'alliberaren.

2 comentaris:

  1. les expectatives ens garanteixen frustracions massa sovint. som el que som, tenim el que tenim. però no és fàcil viure-ho així...

    una abraçada

    lavidatevidapropia

    ResponElimina
  2. mort a les expectatives! les justes i necessàries per tindre il·lusions, però sense perdre's...
    almenys, ho intentem, no?

    una abraçada
    coralet

    ResponElimina