Duc una alfàbega en la cistella de la bicicleta. Puc flairar l’olor, de tant en tant. Oblide l’asfalt i el dolor de genolls i imagine la planta al teu balcó, al costat de geranis i cactus. Pedalege fort, contra la por. El teu balcó que és el meu recer: poc de sol, molta ombra, sempre obert.
He esbandit el mos de la incertesa imaginant-me novament davant la teua porta amb un xicotet llapis escrivint una noteta
no la regues molt, només quan la terra estiga seca, jo m’he quedat la ruda, ma mare diu que solament li dóna un dia, jo vull que sobrevisquen més, ja saps perquè
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada