Te'n recordes d'aquella pilota que caigué a l'aigua i s'allunyà surant per entre els vaixells del port? El pare féu tot el possible per recuperar-la, sense resultat, i jo allarguí tant el braç que al dia següent encara em feia mal, com un detall més que serviria per al record. Havia jugat, com amb totes les altres coses, a què tenia vida, la pilota, i ara per força havia de dir-li adéu.
T'ho conte perquè hui mirant una pilota que arrossegaven les ones cap a dins, cap a la foscor primerenca de les nou i mitja de la nit, ho he recordat i me n'he adonat que allò només fou l'inici, el primer contacte amb el món de les pèrdues, la primera de totes les altres pèrdues que vindrien tampoc sense cap avís, també en setembre.
Des de la pena, la felicitat; des de la felicitat, la pena. Ja ho diu la cita de Henrik Nordbrandt que rellegeixo cada cop que entro a llegir-te. L'alegria i la pena per ser viscudes. L'experiència de viure. Les ganes d'escriure-ho. I de fer-ho bellament, com fas tu.
ResponEliminaLes dues cares de la mateixa moneda.
ResponEliminaQualsevol diria que el poema de Nordbrandt és pessisimista, però jo crec que no...
ResponEliminaTanmateix, m'he de deslligar un poc de la tristesa, mantindre-la a ratlla :) crec que per això l'escric.
Un beset a les dues