Hi hagué un intent de parlar de la llum i de la trementina. Del silenci de quan la mà es posa en el quadre, de la música que alguns pintors necessiten per fer faena. Hi hagué un intent sobretot de parlar de la llum, de com canvia, i de la seua doble naturalesa. Després, hi ha hagut altres intents. Sobretot a partir de les cares que ell anava transformant, cada dia, a cop de mirar els quadres i pensar-hi. Sempre m'ha intrigat saber quan considera el pintor que el quadre està acabat. Li parlen, les cares, els paisatges? Nota els buits? Obeeix la mà a la imatge que té en el cap? Són també i sempre aproximacions?
La llum que més m'agrada és eixa que cau entre les branques d'un arbre mentre les fulles es mouen. La de la vesprada d'una tardor, mentre estàs ajaguda a sota, sense res a fer i tranquil·la. Mires a dalt i veus la claror i l'ombra, que canvien de posició. Els ulls s'hi acostumen. Entre la claror i l'ombra sent que m'aprope més a la llum.
Experimentació, Tomàs Serra Carrillo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada