Només mirar com s’atura el moviment de l’aigua després d’haver llançat la pedra en el bassot, el de l’última pluja. Només això em sembla adequat fer. Només mirar com si no sabera què va a succeir després, com tornarà a quedar-se queta, la superfície, com semblarà que no res l’ha pertorbat. Només mirar les ones lleus de la caiguda d’una pedreta que la neboda ha agafat d’entre totes les altres pedretes del jardí. Només saber pedre el temps així, ocupar-me del temps així, sense preguntar-me per què no la felicitat aquests dies d’estiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada