dilluns, 29 d’agost de 2011

i un intent

I què si aquest temps és el de la tremolor i de passos tant insegurs com els de l'altra volta, quan estava tant sola que em sonava fins i tot estranya la meua veu? I què si a prop no hi ha cap riu ni cap aigua d'un blavós estrany perquè no és riu sinó un manantial des d'on ix fum els mesos més crus de l'hivern? I què si avui he tardat més en alçar-me, i què si encara pense en un home com un mal costum perquè no l'estime, només perquè sempre he patit de soledat, perquè pot ser mai he sabut estimar ningú com m'agradaria? I què si anit vaig adonar-me'n que als setembres encara pense que ell es salva i que visc sense el forat del dolor a la memòria? I què si el que hi ha és açò, aquest estiu de moviments lents, aquesta nova vida, que comença en blanc i negre, el riure i el plor successius, cada dia. I un intent ferotge per ser feliç.

2 comentaris: