abans

Recordo el temps en què escrivia de ferides sense haver-ne tingut cap afonant-se'm dins la pell, La vida té vida pròpia

escrivia, abans de tindre cap ferida afonant-se'm dins la pell, de la vida que no arribava, del xic seriós de classe, de les cireres. Escrivia de soledat, de la finestra de la meua habitació, escrivia imitant a Rimbaud, pot ser, o a Sylvia Plath. Escrivia de la infelicitat, del desencant, quan encara no sabia res de l'insomni agut del malalt, quan no m'havia trencat perquè algú agafà el got de vidre massa fort. Escrivia no sé de què, d'algun tema adolescent, abans de fragmentar-me en dos, amb un tall net. 

Ara només valdria escriure d'això, del dolor i de la mort, de la vida amb la ferida punyent, amb l'oblit que assegura la supervivència, els poemes que hauria de dedicar-li. Però no sé, no aconseguisc domesticar el dolor fins fer-lo paraula, i assage aproximacions, com si ballara al voltant del nucli dur, de la pedra que sura i pesa alhora als pulmons. Ara només valdria escriure d'això però beneïdes siguen les paraules que assage, els escrits d'aquest blog, les paraules de felicitat que, malgrat tot, arriben, perquè m'alliberen de la ferida, perquè l'allibere i la situe on ha d'estar, sense ocupar-me tot el cos.