dilluns, 25 de juny de 2012

el dia anterior

doncs jo abans d'anar-me'n a la costa de les ostres, volguera haver tingut un amor de primavera -eixe que serveix d'excusa per escriure poemetes que prompte s'oblidaran- volguera haver anat a Barcelona, volguera haver après cadascunes de les espècies de la macrofauna. 
però la por o alguna altra cosa pareguda, un tic nerviós a la ment, la falta de diners i algun altre desengany, ha fet que de cop i volta estiguera a finals de juny, soltera, amb només un article  llegit sobre el tema i sense cap poema que em servira d'excusa per no haver-me enamorat.
ni Barcelona ni la mar. ni pells d'estiu ni cinema a la fresca. 

que hi farem? la vida és això que contrasta amb les nostres expectatives i l'ajust posterior.

després ho escrivim. 

dissabte, 23 de juny de 2012

ni foc, ni fums, ni carn

doncs em diu que he canviat perquè ni la mar ni l'aigua formen part de la meua vida, ara. que em faig vella, que el fred m'espanta. i jo sé que això tornarà a canviar. que vindran més mars més fredes, i que em capbussaré com si no m'importaren els llavis indis i la gelor que sembla que et vaja a paral·litzar el cor.

avui em quedaré a l'asfalt. ni focs, ni fum, ni carn. 


dimecres, 20 de juny de 2012

m'assenyala el pit amb la mà esquerra i em diu que si sabera quin buit té a dintre entendria perquè està així, sense voler viure. i ja no sap dir molt més del que li passa perquè no entén què li passa. recorde aleshores aquell pardal que es pegava contra el sostre, els menuts ossos, i a tu dient-me que marxàrem, que l'espantàvem. i l'espantàvem, però sol, s'espantava amb el sostre opac i la falta d'aire. 

al pit no té cap buit, clar. al pit entre altres coses té el cor. ho haguera entès si li ho haguera dit? haguera continuat colpenjant-se el pit contra la paret d'això que no entén? 

vaig marxar amb una miqueta del seu desassossec. em vaig notar el cor, em vaig alegrar que algú, fa temps, posara en dubte el meu buit al pit. 

dimarts, 19 de juny de 2012

Excursionista, on vas?

La font és a casa
On marxes per eixa senda excursionista?


Hi ha una font al seu acabament


Però si tens aigua al poble
o la pots comprar del Pirineu embotellada


Sí, és cert, però el que busque
no ho trobe al seu final
ho respire mentrestant


senda


Verdcel




Promet xiular quan marxe. 

dilluns, 18 de juny de 2012

una creix i va oblidant per exemple que hi hagué dies que visqué a la vora de la mar i que l'angoixa es dissipava només nadant. una creix i parla del passat com si fóra un cos, una altre home que va oblidar - i no som diferents, una miqueta segons amb qui estem? i no érem diferents?. una va creixent i oblida que estava molt sola, als dinou, als vint, als vint-i-dos. que feria molt, que la ferien molt. que algú li deia que era Jane Eyre, però amb faldes curtes i l'aroma de l'horta de quan femen el camp. una va creixent i s'adona de quantes hores mirant-se el melic, com en aquest blog, últimament.
una es cansa,  una ha crescut una miqueta més i és capaç de donar més. una es sent també una miqueta domesticada, una miqueta molt menys lletraferida, una miqueta més comprensiva.

a una ja no li importa massa que tal o qual no la desitjaren, que la deceberen, a una li importa, en canvi, no haver estimat massa bé. 

en el fons, una s'adona que hi ha alguns molt semblants a ella, que aquest blog el podria escriure perfectament un altre, que semblem dibuixats amb els mateixos quatre traços. 

tot és química. 

dissabte, 16 de juny de 2012

corpresa, corpresa

perquè mires la por sota les juntes dels ossos, i no ets impassible, i et sorprén el propi batec que havies confòs amb algun soroll somort. com si s'haguera fet de nit i notares el so que dissimulaves. el so del batec és el so de la por, el batec t'assenyala la vida i la mort. i tot perquè anit vingueren tots, perquè no vingueren tots però jo em mosseguí la llengua i oblidí les absències. que tocava ahir trist menjar xinès? que hi havia globus? que algú s'havia oblidat que tens un cor? tocava riure, anit, i celebrar que algú tingué la feliç idea de sorprendre'm. 
i la por no s'esvaí,  però la vaig dir, i tots em respongueren. i vaig recordar els versos:

no us diré pus mentides, ara basta:
vosaltres sou els meus millors amics
perquè sé que sou millor que jo en tot. 

dijous, 14 de juny de 2012

aquesta separació


no sé si m'estic tornant agra i per això, avui, aquesta nit, he decidit tornar a Darwix. Darwix, dona'm lirisme que aquesta vesprada ja he tingut amistat i ara vull bellesa. dona'm una imatge, una dona que marxa (la imatge més bella d'una dona és la que s'allunya, dius?), parla'm del teu exili. 

Em vaig corcant en aquest temps, he d'estar atenta. La pèrdua dels camins trepitjats, el no saber si triar el més fàcil o el més vertader, el conflicte, l'engany. Tot m'està allunyant i em prenc píndoles per apropar qui sóc a l'espill. No és la tristesa, només una certa dissociació. En la barreja entre la veritat i la ficció, aquests dies estinc triant la ficció. 

si la por és aquesta crosta, aquesta separació. 

dimecres, 13 de juny de 2012

els que vivien al carrer ja existien abans de la crisi. açò ho podia haver escrit abans, i qui sap si ja ho he escrit en algun d'estos blogs que vaig abandonant o que abandone a poc a poc. este és un home que demana feina. es seu al costat de la Caixa, té nassos la cosa, en la plaça de l'Ajuntament i es mira les mans. Té la pell de la cara una mica cremada, o això em sembla. mai he parlat amb ell. en el cartó posa: obrer, pintor, 20 anys d'experiència [...] busque treball.
cada vegada que passe,i açò ara ho faig tots els dies, llig les seues paraules amb vergonya per passar per davant sense dir-li res. clar, no podem viure sentint-nos culpables pels mals aliens, pels mals del món que no intentem solucionar. hem de viure, clar. jo he de tornar prompte a casa perquè he de fer el dinar, llegir un poc, donar classes. i està bé. deixeu només que escriga ací que m'agradaria no tornar a veure aquest home a la plaça, que per fi algú li haja donat una faena i puga mirar-se les mans d'una altra manera (hòstia!) 

Em sembla que li diuen Pedro.


dimarts, 12 de juny de 2012

les classes d'anglès

avui parlava en anglès i pensava en què les paraules que vaig aprenent els matins a les classes queden molt bé a la llibreta però queden sense usar. on estan les expressions, les paraules més precises quan les necessites? 
l'hàbit fa el mestre, ja ho sé, i és qüestió de temps per tal que les noves paraules arriben a instal·lar-se al teu cervell. però em deia, aquest matí, en els trajecte en el bus, que hi ha massa coses que tardem en aprendre. que anem anant, amb els nostres esquemes i teories, les nostres quatre paraules asfixiades de tant d'usar-les, la nostra pobresa de contingut -com algú que mai es mira des d'un nou angle en l'espill i no arriba a veure  ni el seu millor perfil ni un enorme gra- que anem anant, sense trobar les paraules precises i sense usar això que algú o alguna experiència ens ensenyà.

que cal insistir, també, en això d'aprendre. que no podem perdre de vista això que ens acosta a la veritat. mentre faig camí ho apunte tot en una llibreta: la primera mesura contra el temps que tardaré en aprendre-ho. 

dilluns, 11 de juny de 2012

la inutilitat de les comparacions


funcionem per comparacions. hi ha gent que quan veu a algú amb cadira de rodes, de seguida es sent alleujat i es diu mentalment quina sort que tinc, de tindre cames (necessita, per tant, que hi haja gent sense cames, per contrastar). ara passa igual, en aquest temps incert, hi ha gent que compara presidents de govern, economies de països, sanitats públiques. ah, ara estem pitjor, per tant, hem de lluitar pel que teníem abans, es diuen. 


en tots dos casos, ens equivoquem.

diumenge, 10 de juny de 2012

primer cap de setmana abans de l'últim

Avui
veus, li dic, veus com la bufa que em coïa ahir per les noves sandàlies, veus com ara ja no em fa mal? com s'està endurint la pell, com podria caminar hui també per tota la ciutat sense a penes descans?
després de Madrid per primera vegada, després d'una metròpoli, vull dir, res a veure amb València, he pensat en com les noves situacions i realitats primerament ens costen l'alè perquè no sabem pendre'n la mesura. i he pensat que ens hi hem de fer a elles com la pell que s'ha d'endurir. 

Ahir
jo ahir aní a Madrid perquè a una amiga li tocaren dos bitllets per anar i tornar el mateix dia. jo que no he anat mai a Madrid i que pensava que em seria opressiva, sense mar, amb l'espanyol, amb el trànsit. i anàrem amb l'AVE, eixe AVE que no entenc perquè es féu, perquè es necessita arribar a Madrid amb el mateix temps que arribes a Benidorm, perquè cal passar per l'ancha Castilla a 300 kilòmetres per hora. i jo pensava que em seria opressiva, la ciutat, i en canvi, jo ahir vaig disfrutar de la Feria del Libro, amb les seues editorials que publiquen, per exemple, Lady Susan de Jane Austen i on et pots trobar Panero amb els braços alçats, agafant-se el canell esquerre amb una mà, recolzant tots dos canells en el front. o siga, fent el signe de la victòria del que ha viscut al marge (perquè és diferent la victòria del que està dins del sistema i del que està fora, ho sabíeu, no? i per això el signe que es fa amb els braços també es diferent). aní a Madrid, i l'amiga que mira molt més que jo twitter m'informà que sí, que ja Espanya era més PIG que mai, i jo vaig pensar en què pensaria Panero, marginal, bevent cervesa, fent el signe de la victòria. 

també, clar, pensí en les cooperatives integrals catalanes, en què i què pot fer l'esquerra, en què me'n vaig a Holanda, en què ma mare i amics es queden ací. 

dijous, 7 de juny de 2012

alguns dies tinc la llàgrima fàcil pot ser per tots aquells dies que no he pogut plorar, que els ulls m'han fet mal per la crosta d'aigua de mar del plor que no ix. i plore per gent que no conec, quan algú parla d'algun home molt bell, que convidava a sidra quan li demanaven un autògraf, home del nord que primer perdé a la dona i després al fill. 
home que no conec de res, del que a penes havia sentit, i que ara em fa pensar sobre la vida. 

perquè les persones belles es moren, com tots. i la vida a vegades és trista. i mon pare em va dir  una vegada que el calia fer era resistir. i jo insistisc en això de la felicitat. 

dimecres, 6 de juny de 2012

diuen que hi ha gent que no li prova la mar, que pateix a les articulacions, que li fereix la sal i la humitat. és gent que ve d'un lloc sense costa i mantenen el costum de respirar com si estigueren a un poble sec, posem com a exemple, cuenca. i no saben, no entenen del tot el que és la mar, el que s'ha de fer en la mar. 

jo no sé si podria viure en la muntanya, amb els perfils abruptes dels pirineus i el silenci de la neu. no entenc del tot l'horitzó que et deixen veure les muntanyes. no he crescut amb estacions difícils, camins pedregosos, balmes fredes. no sé el que s'ha de fer a la muntanya, per això, quan hi vaig respire com si  estiguera davant de la mar, i clar, a vegades, m'ofegue. 


dimarts, 5 de juny de 2012

- però què has de fer? acceptar qui s'és, actuar com una voldria?
- qui no s'és però es vol ser és un motor. un motor per al canvi.

tal vegada si jo no volguera canviar no haguera triat passar uns quants mesos fora del meu país. i el meu país més proper és aquest: la mare, els avis, els amics amats, l'horta i la llengua. 

pot ser me'n vaig perquè vull ser una persona que ha marxat. pot ser perquè vull sentir què és això de trobar a faltar la llar. perquè admire les persones que carregades amb poques maletes agafen avions i es construeixen de nou un lloc - i el nou lloc, no ens enganyem, no és més que una nova rutina.

no me'n vaig perquè estiga buida, com aleshores. no em fa falta res a les butxaques: tinc les meues mans. 


dilluns, 4 de juny de 2012

subtext

dir-li que estic a punt d'anar-me'n i esperar que el subtext de la frase s'entenga -o creure que hauria d'entendre's- que vull passar el màxim temps possible amb ell, que és una de les personetes que més m'estime. i ell em respon sense que sàpia jo si ha entés el subtext o no, perquè m'espeta però si encara falta bastant perquè te'n vages!

i ja m'ha passat amb alguna altra persona, això de respondre'm, però si encara falta vora un mes per al viatge! serà que qui se'n va té una altra perspectiva també del temps que queda. o que ells no entenen el subtext: no saben que vull aprofitar el màxim ací per a endur-me aquest temps allà?

ah, com si anara a marxar en un tren de fusta amb una maleta de cuir. com si no anara a tornar. 

diumenge, 3 de juny de 2012

desajustos

Glück parlava  dels despressius com aquells que tenien un desajust entre l'interior i l'exterior. els esquizofrènics no poden tancar la veu interior. la porta d'allò que som està sempre oberta i  tot els esdevé confús. hi ha per tant, un desajust també, però d'un altre caire. 
imagine que voldran, sobretot, descans. l'exterior per descansar d'u mateix. l'ajut que vinga de l'exterior. 


el desajust els impedeix concentrar-se per llegir, per això també, l'apunt de l'altre dia.

dissabte, 2 de juny de 2012

tots tenim vicis

per què aquesta mania d'agafar llibres quan saps que pot ser no tindràs temps per llegir-los? quan el camí és massa curt com per obrir el llibre o quan has quedat amb algú per parlar o veure una pel·lícula? per què sempre trobar espai per a uns quants llibres a la motxila? 

pot ser per la  bellesa, o siga, per la protecció. pot ser mentre mire per la finestra de l'autobús, a dues parades de baixar-me'n, tinga la necessitat urgent de llegir unes línies i ratllar algunes idees o alguns adjectius. o quan l'altre fa tard un dia de València xafogosa, i fuges de l'espera llegint, tancant la veu interior i deixant pas a la veu d'un altre. pot ser per tot això o només pot ser per notar que tinc un bot salvavides a l'esquena. 

llegir per ser més lliure, llegir per saber més de la vida, llegir per salvar-te. 
llegir per arribar a estar més còmoda, o siga ser més tu, a la vida. 

dur llibres perquè et recorden el llegir.