quantes vegades no hauré vist el que necessitava, quan el que necessitava estava davant dels nassos, que només li calia llum fosforescent per posar-m'ho més fàcil, quantes vegades he continuat trepitjant les mateixes llambordes, a prop de l'abisme, enganxada, cega. quantes vegades m'haurà sorprés la meua lentitud en esbrinar el desig que bategava tant fort que els altres el sentien com un zumzeig.
a prop, desembre ve a fer un punt i seguit en el text, el mateix de sempre, quan sempre és sempre millor.
Sempre és sempre millor que mai més.
ResponEliminaJo diria que és molt propi de la naturalesa humana, aquest fenòmen de no adonar-se del més pròxim o evident. Potser és que les coses (i els sentiments) tenen una distància justa d'enfocament, per damunt o per baix de la qual es desdibuixen o es difuminen...
ResponEliminaSempre millor: m'agrada.
sí, helena. encara que en el fons sempre és mai més.
ResponEliminadoncs, sí, a mi no em deixa de sorprendre la lentitud per arribar a una certa idea/solució/porta que se'ns obri.. en fi, supose que hi ha de tot, els intel·ligents són els que troben aquestes solucions abans ;)