hi ha carrers on sempre pense el mateix. hi ha un carrer a valència, on sempre imagine, fugaç la imatge, el mateix home entrant per la porta de l'església, el passadís estret i ell tant alt. fins després de la mort, no vam saber que li agradava, alguns dilluns, anar fins allí, entrar dins l'església, mirar els hòmens i les dones que passen el dia demanant, apegats a la paret del passadís.

és un enyor que oblide que hi hagué un temps que no el tenia. que estranya i llunyana em sembla la vida aquella, la d'abans de la mort. com algú que s'ha acostumat a viure amputat.

és un home que entra a una esglésieta menuda, fonda, jo passe amb la bici davant la porta i no mai creuem les mirades, el veig sempre d'esquenes, allunyant-se cap a dintre. pot ser la propera vegada, jo siga més ràpida i passe  pel carrer en el just moment en què ell el creua.