viure l'estiu

Només l’estiu t’enpetiteix així la tristesa i et fa sentir que el temps, el poc de temps ací, és suficient. Només l'estiu es fa ser lleugera, només cos. Es difícil no mirar la pell que aguaita pels vestits i les mànigues curtes, com a cada llambregada hi renaix el desig. Només l’estiu té aquestes mirades, la fugacitat de la impressió d’uns cossos a la retina, la tornada al cos com la tornada al paisatge produït més enllà de la seua necessitat. Multiplicat, llençat al carrer, lliurat al contacte, el cos de l’estiu.