dilluns, 25 de juliol de 2011

en aquesta banda

sé que aquests dies la vida, la bona vida, no ha estat en una altra banda. Fins i tot, malgrat jo mateixa.


fugen les paraules i has de dir que fugen perquè tu voldries dir una altra cosa, voldries dir que a vegades hi ha trobades efímeres que et deixen senyal, perquè voldries dir que, encara que no has pogut véncer l'ofec en forma de nus a l'estómac, de pes al diafragma, saps que el camí és aquest: aquesta fam enorme de present, de terra, música i amics. una fam de mar que et plena el cos i que a les nits, somies les ones, la posidònia i els líquens. una fam enorme, simplement, de converses sota pins sense importar-te massa si dius o no dius, si rius o no rius, si en setembre tornaran els cruels ocells de la por. fugen les paraules perquè tu no mai has parlat massa de la felicitat i no saps per on començar.

4 comentaris:

  1. Descriure la felicitat, com l'amor, no sempre és fàcil ni sembla que hi hagi totes les paraules que hi hauria d'haver per donar-nos a entendre. És preciós tenir aquesta fam de vivències, d'estiu, de felicitat.

    ResponElimina
  2. Una dona sàvia em va dir un dia que la felicitat plena (no l'alegria momentània) no es localitza en un lloc concret del cos, sinó que ho omple tot, s'escampa pertot. Potser per això ens costa tant escriure-la...

    ResponElimina
  3. Sí, Caterina. Ganes de passar-ho bé...

    Gràcies, Ada.

    Gràcies, la vida té vida pròpia, jo també crec que és això...

    ResponElimina